Was du heute kannst besorgen...

... das verschiebe nicht auf morgen. I així podria resumir el meu aprenentatge de l’alemany, perquè si bé l’aprenentatge de qualsevol llengua requereix constància i molta pràctica, amb l’alemany encara ho he vist més clar. L’aprenentatge de l’alemany el vaig començar de més gran que l’anglès, quan tenia 13 anys. I és que amb aquesta edat ja m’havia entrat el “cuquet” per aprendre llengües. I molts us preguntareu... i per què l’alemany? Doncs per diversos motius. En primer lloc, perquè m’agrada el país. I potser pensareu que és una ximpleria, però abans d’aprendre una llengua el que em motiva i em condueix a decidir-me per aprendre’n una i no una altra és la cultura del país d’on és llengua oficial. En aquell moment estava entre aprendre italià i alemany, però aleshores va aparèixer el segon motiu de pes que em va portar al Goethe Institut en lloc de a l’Instituto Italiano di Cultura. Vaig consultar el programa d’estudis i vaig veure que d’italià només hi havia quatre cursos, mentre que d’alemany n’hi havia nou. Això era sospitós... jo ja m’imaginava que l’alemany havia de ser més difícil que l’italià, però tant? Una de dues, o l’italià era excessivament fàcil o a l’Institut alemany s’ho prenien amb molta calma. Fos com fos, com abans comencés millor. A més sempre he sentit a dir que com més jove ets més fàcil t’és assimilar una nova llengua. Però això no va ser tot. Finalment hi va haver un tercer element que em va fer decantar per l’alemany per comptes de per l’italià: la proximitat del Goethe a la meva escola. Sortia de l’escola a les 17:00 h i a les 17:15 ja podia ser al Goethe (i això si m’entretenia pel camí xerrant o, per variar, era l’última de sortir de classe... els que em coneixen ja saben que em sol passar això d’entretenir-me xerrant). He de confessar que en aquell moment encara no havia estat mai a Itàlia o a Alemanya, però ara que he estat a tots dos llocs reconec que les meves intuïcions sobre els països no eren errònies i segueixo tenint ganes d’aprendre italià.

Doncs bé, així vaig començar a aprendre alemany. I com no podia ser d’altra manera ha estat un aprenentatge que he fet enterament a Barcelona, com l’anglès. Ara bé, contràriament a l’anglès, el meu aprenentatge de l’alemany ha estat continuat. Només us diré que des que vaig començar no he deixat d’anar a classes d’alemany ni un sol any, així que si feu comptes veureu que em trobo en el novè any. En principi hauria de ser l’últim any... i de fet em trobo en l’últim curs, però vol dir això que sàpiga alemany? Doncs no! I aquí és on em pregunto, és correcte o “saludable” aprendre una llengua en la seva totalitat en un entorn on aquesta llengua que s’estudia és totalment aliena, on no hi ha pràcticament cap oportunitat d’activar-la a banda de les classes particulars? Tothom diu que l’alemany és molt difícil, però per mi ha representat sempre una vàlvula d’escapament per evadir-me de l’escola, quan hi anava, i més tard una via per aprendre més coses de la meva llengua C. Però com deia, penso que hi ha llengües molt més difícils que l’alemany, com l’àrab, el rus o el xinès. He de dir, tanmateix, que arran de la meva experiència amb l’alemany m’he plantejat l’aprenentatge de futures llengües d’una manera totalment diferent. Penso que fent una estada al país on es parla la llengua, la llengua s’assimila molt millor i amb menys temps que si l’aprens en un país on ni tan sols és llengua ambiental. I això ho dic perquè ho he viscut de prop. He conegut gent que amb un any d’estar-se a Alemanya ha après el mateix alemany que jo amb tres o quatre anys d’acadèmia i no només això, sinó que han estat capaços de desenvolupar unes habilitats comunicatives extraordinàries, cosa que jo encara no he he aconseguit. Definitivament, per aprendre bé una llengua cal marxar. Però aleshores, si vull aprendre’n tres o quatre més què he de fer? De rodamón durant quatre o cinc anys? Suposo que aleshores m’ho hauria de repensar...

Pel que fa a la “titolitis” que vaig patir amb l’anglès... l’alemany no en va quedar exempt i l’any passat vaig decidir treure’m el nivell de Mittelstuffe i al febrer vaig fer l’examen. Ara que penso en els títols m’adono que l’any passat va ser l’any per excel·lència dels títols, ja que a part de treure’m aquest, el mes de juny vaig fer els dos certificats d’aptitud de l’EOI (el d’anglès i el d’alemany). I és que això dels títols és un vici, però és que la societat en què vivim ens demana contínuament títols per tot. I tots sabem, que a la llarga, només serviran per decorar el nostre CV. Potser ens podríem buscar una manera més barata de decorar-lo, no? Aquest any descansaré, serà que m’estic “curant” una mica? I si provés de fer...

La foto: el meu primer llibre d’alemany (Sowieso. Deutsch als Fremdsprache für Jugendliche)

Head & shoulders, knees & toes... o l’ensenyament de l’anglès

L’anglès és, sens dubte, la llengua de la nostra era, la “llengua de cultura” o “llengua franca” per excel·lència. Això implica que, tard o d’hora, tots els que no som anglòfons acabem tenint contacte amb aquesta llengua. A alguns els agrada més i segueixen el seu estudi i d’altres... desisteixen. Les primeres paraules en anglès les vaig sentir quan feia tercer de primària a l’escola. De cop i volta va aparèixer una nova assignatura en el nostre pla d’estudis, però contràriament al que molts de nosaltres pensàvem, es va presentar d’una manera força divertida, així que no va requerir un gran esforç ni va suposar una gran dificultat. De fet, ho recordo tot com un joc. Suposo que em deuria agradar, i més tenint en compte que fins llavors les meves assignatures preferides havien estat català, castellà... i com no podia ser d’altra manera, plàstica! La veritat és que deuria ser molt divertit, però el que és aprendre, em sembla que només vam aprendre a cantar quatre cançons, entre elles la de l’abecedari.

L’any següent vaig demanar als meus pares que m’apuntessin a una acadèmia d’anglès. Senyal que em va agradar, no? A més, tenia amigues que ja hi estaven apuntades des de feia un parell d’anys i ja se sap... quan s’és petit “el que vol la reina vol el rei”. A partir d’aquí el meu interès per l’anglès va anar pujant i baixant com els trens d’una muntanya russa. Vaig passar per tres acadèmies diferents, per èpoques de sequera absoluta i, finalment vaig decidir prendre-m’ho seriosament. Suposo que va començar-me a agradar allò de ser capaç de dir alguna cosa més que “my name is Marta” en anglès. La qüestió és que després d’un temps d’alts i baixos vaig començar a estudiar anglès de debò. Va ser així com vaig anar a parar a unes classes que feien a l’Institut Britànic al migdia (de 14:30 a 17:30 h). Havia de recuperar el temps... I amb la millora del meu anglès van aparèixer els exàmens de Cambridge. Era tot un repte per mi arribar al nivell de First Certificate, així que com que la professora em va recomanar que m’hi presentés, m’hi vaig inscriure. A més, era el primer examen d’una entitat oficial i independent de l’escola que feia. Vaja, que em feia il·lusió. Després de passar un estiu impacient per saber la nota, al setembre vaig saber que havia aprovat. I va ser en aquest punt que vaig veure que m’havia “enganxat”, vaja que m'havia agafat la febre de la “titolitis”. Vaig començar a fer comptes i vaig seguir fent cursos d’anglès fins a treure’m l’Advanced quan feia primer de carrera i finalment... el tant esperat Proficiency a segon de carrera. Ara bé, he de dir que una de les millors acadèmies, si no la millor, per les que he passat ha estat l’estada a Anglaterra que vam fer el primer trimestre del segon curs de Traducció. Només van ser tres mesos però van donar molt de si. Viure la llengua en viu i en directe fa que el procés d’aprenentatge progressi de manera molt més ràpida i, a més, per què no dir-ho, és tota una injecció d’autoestima veure que ets capaç de comunicar-te amb gent nadiua: que t’entenen i els entens... bé, això no vol dir que a vegades em tingués alguns petits problemes, però en general va anar prou bé. I més tenint en compte que era el primer cop que trepitjava un país de parla anglesa! Ara bé, és increïble com s’obliden les llengües de ràpid. Per un moment vaig pensar que podia deixar l’anglès i centrar-me més en la segona llengua estrangera que estic aprenent, l’alemany, sense que això impliqués una pèrdua important de coneixements de la llengua anglesa. Però si n’anava d’equivocada! És cert que darrerament m’he centrat més en l’alemany, i sóc conscient que com que no poso en marxa gaire sovint el xip anglès, se m’està rovellant. Això demostra que els títols, malauradament, tenen data de caducitat. Un títol no et dóna la seguretat de domianr una llengua per més anys qeu passin, partint de la base que una llengua mai s'arriba a dominar del tot. A qui no li agradaria que existís el títol de llengua que pel simple fet d'aprovar-lo garantís nivell de per vida? Em penso que tots firmaríem sense pensar-ho dues vegades. Però ara per ara, com dic jo, els títols caduquen i si no hi poses remei les llengües es van esborrant, poquet a poquet, de la memòria. A veure si hi poso remei perquè és una llàstima. Però és que resulta tan difícil mantenir dues llengües estrangeres quan no tens oportunitat de parlar-les o d’anar-te’n al país (si no és als estius, és clar!)... I és que les llengües, com els amics, també s’han de cuidar i regar cada dia!

De mica en mica s’omple la pica

Barcelona, la meva habitació, després d’haver-me llegit una bona pila de blogs...

Vaig néixer aquí, a Barcelona, a la mateixa ciutat des d’on ara escric aquestes quatre ratlles. I aquí mateix és on he anat construint, de mica en mica, tots els meus coneixements lingüístics. Pel que fa a les llengües que he parlat a casa... doncs una mica de tot, un poti-poti de català i castellà. I això no ha estat per casualitat o perquè els meus pares ho decidissin, simplement es va donar així, com ha passat en moltes altres famílies barcelonines. La meva mare és d’un poble de la Conca de Barberà, a la província de Tarragona i el meu pare és de la gran capital... Madrid. Sí, ja sé que a simple vista la combinació pot semblar una mica estranya, però al final resulta molt enriquidora i divertida. El que no m’agradava tant és que em titllessin de “xarnega”... és una paraula que mai m’ha agradat. Però això ja són figues d’un altre paner... Com us podeu imaginar és evident amb qui parlava català i amb qui castellà. Les primeres paraules... és difícil d’esbrinar si van ser en català o castellà... però ara que hi penso i recorrent una mica a informació bibliogràfica (els meus pares, evidentment), les meves primeres paraules van ser les mateixes que les de la majoria de nens: papa i mama, amb la qual cosa es pot dir que no hi ha definició de llengua. Ara bé, la veritat és que en el meu cas la presència del català a casa ha estat major que la del castellà. Si bé és cert que la proporció de família amb què parlo castellà és la mateixa que amb la què parlo català, s’ha de dir que la distància hi juga un paper important. Diguem-ne que el meu castellà es trobava en una situació minoritària. El parlava cada dia a casa, això sí, exclusivament amb el meu pare i no era fins que anava a Madrid a veure la “família madrilenya” (ja que tota la família per part del meu pare es troba a Madrid), que feia una immersió lingüística i refrescava el meu castellà. Una immersió que es repetia cada tres mesos aproximadament. Resultava graciós, sobretot pels meus avis i cosins, les catalanades que arribava a fer parlant en castellà! Suposo que els primers anys és normal, ja que estàs assimilant dues llengües alhora, però a mesura que creixes els límits entre una llengua i l’altra s’haurien d’anar definint cada vegada més... i el fet és que en menor mesura, però encara faig catalanades parlant en castellà. La més freqüent: posar l’article davant de noms propis. Ja m’ho intento controlar, no us penseu, però costa. I sé que en castellà sona pèssim això de posar l’article, fins al punt que una tieta em va arribar a preguntar si de debò era correcte posar l’article davant de noms personals en català.

Però com ja avançava, aquest era pràcticament el meu únic contacte amb el castellà. A casa hi hagut sempre una clara dominança del català per damunt del castellà, ja que tant jo com el meu germà només hem fet servir el castellà per comunicar-nos amb el nostre pare, però en canvi entre nosaltres parlem català. I en les converses que hi som presents els quatre... doncs també es parla català, encara que el meu pare contesti en una mescla de castellà i català. A més, és el català la llengua amb què em comunico amb la meva padrina (no m’estic referint a la meva padrina de bateig, sinó a la meva àvia), amb qui he passat tantes hores, i la resta de família que tinc aquí. Ara bé, com tots sabem, la família –tot i que és una part molt important– no ho és tot. I aquí és on ve la part que els correspon als amics. El català ha estat també la llengua amb què he jugat, amb què m’he enfadat, amb què he passat bones estones..., en definitiva, la llengua que he utilitzat a l’escola i amb la majoria, que no tots, dels meus amics.

Ara bé, sembla estrany, almenys mirat amb una mica de distància, que en un ambient tan “català”, per dir-ho d’alguna manera, aprengués a llegir en castellà. Com també resulta una mica estrany, si més no curiós, que fos al parvulari que m’ensenyessin a llegir. I dic que és estrany perquè tinc cosines petites i veig que fins que no han començat la primària no han après a llegir. Encara recordo el títol del llibre que fèiem servir per aprendre a llegir: “Palabras”. I és que, de fet, les lliçons de lectura es dividien en sons, és a dir, començaves a llegir les vocals combinades amb un so consonàntic (per exemple, “buuuuu” i a la pàgina hi sortia el dibuix d’un fantasma) i poc a poc vam anar avançant fins a acabar llegint frases senceres (on no hi podia faltar, com no, la mítica “mi mamá me mima”). Un cop ja es considerava que tots érem capaços de llegir van venir els concursos. Encara recordo l’emoció barrejada amb nervis que tenia quan em tocava llegir. El concurs consistia en què la mestra apuntava una paraula a la pissarra, triava a dos nens i qui llegia la paraula més de pressa s’emportava el premi: un “minilápiz”, que no deixava de ser un llapis de color que de tant fer servir s’havia gastat i s’havia quedat petit. Sé que ara no té cap valor, però per nosaltres, nens de 5 i 6 anys, era tot un triomf. La paraula amb la que vaig guanyar el meu primer minilápiz... “mariposa”!!! Ara sembla tonto, però realment ens motivava molt aquest petit concurs. També recordo que, a estones, durant el pati, els que havíem après de llegir més ràpid podíem ensenyar els nostres companys. També era una activitat que estimulava les nostres ganes per aprendre a llegir. A més, aquesta mena de càrrega de responsabilitat feia que nosaltres mateixos ens apliquéssim més. Era divertit, i els companys acostumaven a entendre millor les nostres explicacions que les de la mestra, potser perquè ens trobàvem en el mateix nivell i havíem passat per les mateixes dificultats. Com ara, per què no sona la lletra “h”? Nosaltres li dèiem “la mudita”, així que quan te la trobaves simplement l’havies d’obviar. No ho havia pensat mai, però realment aquest model d’aprenentatge tan cooperatiu era força avançat si tenim en compte que estem parlant de principis dels anys 90... De fet, va ser arribar a la primària i canviar de xip totalment. A les aules va començar a imperar la llei de la individualitat i el “prohibit parlar amb el del costat”. I què passava quan la mestra marxava de classe? Doncs que deixava un encarregat d’apuntar a la pissarra tots els nens que es portessin malament, que es traduïa bàsicament en “apunta a tothom que parli o pregunti alguna cosa a algú”. Com veieu no hi havia escapatòria, tot i que, val a dir que en aquelles estones d’absència de mestra no érem del tot uns bons nens i l’apuntador/a feia força la vista grossa, de manera que quan tornava la mestra curiosament ningú havia estat parlant amb ningú i a la pissarra no hi havia escrit cap nom... Quins dies aquells... i com han canviat les coses (per sort)!

En fi, em penso que deixaré l’ensenyament de llengües estrangeres per un altre dia perquè per avui ja us he atabalat prou.

Mai és tard...

Bé, almenys això diu el refrany “mai és tard si la dita és bona”... Ara només falta que l’entrada sigui prou interessant com per què no us avorriu de llegir a la segona línia. Doncs bé, ara faré una mica de remembering i retrocediré en el temps unes quantes setmanes. Us recordeu de la primera setmana d’aquest tercer trimestre? Suposo que a molts de vosaltres us deu quedar molt lluny, i us deu estranyar que jo faci memòria justament ara. Sí, ja ho sé que ens trobem a la recta final... però he d’admetre que se m’ha quedat una mica penjat això del blog. Però no hi ha mal que per bé no vingui i he pensat que tampoc seria tan mala idea recollir en una mateixa entrada les meves expectatives sobre l’assignatura de fa unes setmanes amb les reflexions que he pogut anar fent a mida que ha anat avançant el trimestre.

Com a estudiant de Lingüística aquesta assignatura forma part del meu pla d’estudis, és a dir, és una assignatura troncal. Ara bé, això no vol dir que no m’interessi. Més aviat tot el contrari. Crec que aquesta assignatura m’hagués cridat l’atenció de totes maneres, fins i tot abans de saber que formava part del pla d’estudis de Lingüística i possiblement hagués optat per fer-la com a assignatura de lliure elecció. I més si tenim en compte que sempre m’havia pensat que m’acabaria dedicant a la docència. Ja sé que és força típic i tòpic el que us diré ara, però quan era petita i em preguntaven “i tu Marta, què vols ser de gran?” –a qui no li han fet mai aquesta pregunta? La veritat és que no s’acaba d’entendre que amb tres anys et preguntin a què vols dedicar-te quan siguis gran si encara et queden ben bé quinze anys de vida com a estudiant, i abans que arribi l’hora de decidir-te canviaràs vint vegades de professió...– En fi, la qüestió és que jo sempre deia que volia ser mestra i, curiosament, vaig seguir donant la mateixa resposta durant molts anys. I heus aquí la paradoxa. Quan ja semblava que el meu destí era ser mestra, en arribar a batxillerat i arran d’una conversa amb la meva mestra d’anglès vaig decidir canviar de professió. Sí, tots els dubtes que m’havien d’haver sorgit de petita em van venir al cap a l’últim moment, quan ja era hora de prendre la decisió final. I analitzant i pensant i donant-hi mil voltes vaig poder veure on es trobava l’origen del meu dilema. Si bé sempre m’havia fascinat això de poder ensenyar a nens (perquè si una cosa tenia clara és que volia ensenyar a nens; a hores d’ara ja no sé si ho tinc tan clar...), se’m presentava ara un altre camí molt temptador, el d’estudiar Traducció i poder fer alguna cosa més amb els meus coneixements d’anglès i alemany. Aquesta era una passió, la d’aprendre llengües, que estava descobrint a poc a poc i que, certament, cada cop m’atrapava més. Per acabar de decidir-me i no prendre la decisió a la babalà vaig decidir fer el meu treball de recerca sobre la traducció i l’estudi d’una novel·la que fa uns anys es va convertir en best seller: Els buscadors de petxines, de la Rosamunde Pilcher. Fent el treball em vaig adonar que acabaria inscrivint-me a Traducció i vaig començar el pelegrinatge cap a aquesta facultat com tots els que ens trobem ara cursant Traducció: fent les proves d’accés. En fi, tot aquest rotllo que us acabo d’explicar era per justificar, en certa manera, el meu interès per l’assignatura, ja que com podeu veure, en aquesta assignatura conflueixen dos dels meus interessos principals. Malgrat tot, he d’admetre que no tinc massa experiència (per no dir gens) com a docent. De fet, més enllà de les típiques classes de reforç de llengua que he fet a alumnes de primària i ESO no tinc res més a afegir al meu CV pel que fa a aquest tema.

I ara ja ens situem a la primera classe d’Ensenyament de Llengües. La primera classe em va sorprendre positivament pel seu dinamisme i l’ambient de debat i conversa que generava. El primer que se’ns va preguntar era la nostra experiència com a aprenents de llengües. Va bé de tant en tant fer una mica de memòria... I va especialment bé a l’hora d’haver d’explicar alguna cosa a algú altre (la majoria de nosaltres hem començat donant classes imitant la manera d’ensenyar d’alguns dels professors que hem tingut, si més no jo sí que ho fet així) i autoavaluar-se com a professor. Per tant, el que jo m’esperava d’aquesta assignatura era, a grans trets, una pauta, un guió que m’ajudés a plantejar una classe de llengües. Si filem més prim, i tenint en compte l’heterogeneïtat dels alumnes de classe (molts d’ells professors amb experiència) em semblava que podria ser una bona idea que ells compartissin amb nosaltres les seves experiències com a docents i comentessin quins són els mètodes que han anat seguint, quines eines els han resultat més útils, etc. Un altre dels aspectes que jo pensava que eren importants i que esperava que en parléssim en una classe d’ensenyament de llengües és el referent a les edats dels alumnes. És evident que no es pot ensenyar de la mateixa manera a un nen de sis anys que a un adult, tot i que el seu coneixement de la llengua que s’ensenyi sigui el mateix, però com s’ha d’ensenyar a uns i altres per tal que treguin el màxim profit de les classes? Aquestes eren algunes de les qüestions que em rondaven pel cap fa unes setmanes.

A hores d’ara, veig que moltes de les preguntes que em plantejava a principis de trimestre s’han anat solucionant i que la informació s’ha impartit de manera força organitzada (cosa que s’agraeix!), tractant un aspecte diferent del camp de l’ensenyament de llengües cada setmana. El que més m’agrada del curs és com es duen a terme les classes de seminari. La veritat és que no me les esperava tan interactives, però m’ha agradat poder compartir les nostres experiències amb els companys, trobo que ens enriqueix a tots. No hem d’oblidar que el curs només dura tres mesos, però ha quedat comprovat que sempre es pot fer de més i de menys, només depèn de nosaltres. Personalment, penso que si aconseguim tots els objectius que es marquen en el pla docent de l’assignatura aconseguirem tenir una visió general, però alhora prou detallada, per saber en què consisteix l’ensenyament de llengües i poder-nos plantejar si ens agradaria dedicar-nos a l’ensenyament, encara que només fos transversalment, combinant-ho amb una altra activitat professional. Jo no ho descarto...

Màgia

Ja hi som! Només ha calgut prémer alguns botonets i com un conill que surt del barret del mag, el meu blog ha aparegut del no res! No em direu que això no és màgia en el seu estat ben pur! Ara que jo no em considero precisament dúctil ni amb el ratolí ni amb la vareta màgica... Per fi enceto el meu blog. No cal negar que m’ha costat posar-m’hi, però després d’haver llegit els blogs de tots els meus companys m’han vingut unes ganes boges de començar a explicar les meves batalletes lingüístiques. Ara bé, intentaré no allargar-me massa perquè tampoc voldria que us quedéssiu adormits davant la pantalla de l’ordinador just quan comença el millor truc... I sóc conscient que de rotllo, en tinc per estona!

El títol del blog, per qui no s’hagi endinsat encara en el món alemany, expressa en una sola paraula el que molts de nosaltres sentim envers les llengües: sí senyors, una addicció! Perquè a hores d’ara... qui pot negar que això d’aprendre, ensenyar, parlar i tot el que es pugui relacionar amb les llengües no el comença a “enganxar” una mica... o un bon tros? La cita, com podeu veure, és de Goethe i des que la vaig descobrir la tinc penjada al suro de la meva habitació. De fet, penso que, en certa manera, sintetitza força bé el sentit de les carreres que alguns de nosaltres estudiem: Traducció i Lingüística. “Qui no coneix cap llengua estrangera no sap res de la seva pròpia”. Això seria una traducció força literal i potser una mica macarrònica del que Goethe diu de manera molt més elegant. En fi, la qüestió és que té tota la raó del món: per conèixer bé la nostra llengua, per entendre-la i estimar-la, primer cal conèixer-ne d’altres diferents de la nostra.