L’anglès és, sens dubte, la llengua de la nostra era, la “llengua de cultura” o “llengua franca” per excel·lència. Això implica que, tard o d’hora, tots els que no som anglòfons acabem tenint contacte amb aquesta llengua. A alguns els agrada més i segueixen el seu estudi i d’altres... desisteixen. Les primeres paraules en anglès les vaig sentir quan feia tercer de primària a l’escola. De cop i volta va aparèixer una nova assignatura en el nostre pla d’estudis, però contràriament al que molts de nosaltres pensàvem, es va presentar d’una manera força divertida, així que no va requerir un gran esforç ni va suposar una gran dificultat. De fet, ho recordo tot com un joc. Suposo que em deuria agradar, i més tenint en compte que fins llavors les meves assignatures preferides havien estat català, castellà... i com no podia ser d’altra manera, plàstica! La veritat és que deuria ser molt divertit, però el que és aprendre, em sembla que només vam aprendre a cantar quatre cançons, entre elles la de l’abecedari.
L’any següent vaig demanar als meus pares que m’apuntessin a una acadèmia d’anglès. Senyal que em va agradar, no? A més, tenia amigues que ja hi estaven apuntades des de feia un parell d’anys i ja se sap... quan s’és petit “el que vol la reina vol el rei”. A partir d’aquí el meu interès per l’anglès va anar pujant i baixant com els trens d’una muntanya russa. Vaig passar per tres acadèmies diferents, per èpoques de sequera absoluta i, finalment vaig decidir prendre-m’ho seriosament. Suposo que va començar-me a agradar allò de ser capaç de dir alguna cosa més que “my name is Marta” en anglès. La qüestió és que després d’un temps d’alts i baixos vaig començar a estudiar anglès de debò. Va ser així com vaig anar a parar a unes classes que feien a l’Institut Britànic al migdia (de 14:30 a 17:30 h). Havia de recuperar el temps... I amb la millora del meu anglès van aparèixer els exàmens de Cambridge. Era tot un repte per mi arribar al nivell de First Certificate, així que com que la professora em va recomanar que m’hi presentés, m’hi vaig inscriure. A més, era el primer examen d’una entitat oficial i independent de l’escola que feia. Vaja, que em feia il·lusió. Després de passar un estiu impacient per saber la nota, al setembre vaig saber que havia aprovat. I va ser en aquest punt que vaig veure que m’havia “enganxat”, vaja que m'havia agafat la febre de la “titolitis”. Vaig començar a fer comptes i vaig seguir fent cursos d’anglès fins a treure’m l’Advanced quan feia primer de carrera i finalment... el tant esperat Proficiency a segon de carrera. Ara bé, he de dir que una de les millors acadèmies, si no la millor, per les que he passat ha estat l’estada a Anglaterra que vam fer el primer trimestre del segon curs de Traducció. Només van ser tres mesos però van donar molt de si. Viure la llengua en viu i en directe fa que el procés d’aprenentatge progressi de manera molt més ràpida i, a més, per què no dir-ho, és tota una injecció d’autoestima veure que ets capaç de comunicar-te amb gent nadiua: que t’entenen i els entens... bé, això no vol dir que a vegades em tingués alguns petits problemes, però en general va anar prou bé. I més tenint en compte que era el primer cop que trepitjava un país de parla anglesa! Ara bé, és increïble com s’obliden les llengües de ràpid. Per un moment vaig pensar que podia deixar l’anglès i centrar-me més en la segona llengua estrangera que estic aprenent, l’alemany, sense que això impliqués una pèrdua important de coneixements de la llengua anglesa. Però si n’anava d’equivocada! És cert que darrerament m’he centrat més en l’alemany, i sóc conscient que com que no poso en marxa gaire sovint el xip anglès, se m’està rovellant. Això demostra que els títols, malauradament, tenen data de caducitat. Un títol no et dóna la seguretat de domianr una llengua per més anys qeu passin, partint de la base que una llengua mai s'arriba a dominar del tot. A qui no li agradaria que existís el títol de llengua que pel simple fet d'aprovar-lo garantís nivell de per vida? Em penso que tots firmaríem sense pensar-ho dues vegades. Però ara per ara, com dic jo, els títols caduquen i si no hi poses remei les llengües es van esborrant, poquet a poquet, de la memòria. A veure si hi poso remei perquè és una llàstima. Però és que resulta tan difícil mantenir dues llengües estrangeres quan no tens oportunitat de parlar-les o d’anar-te’n al país (si no és als estius, és clar!)... I és que les llengües, com els amics, també s’han de cuidar i regar cada dia!
L’any següent vaig demanar als meus pares que m’apuntessin a una acadèmia d’anglès. Senyal que em va agradar, no? A més, tenia amigues que ja hi estaven apuntades des de feia un parell d’anys i ja se sap... quan s’és petit “el que vol la reina vol el rei”. A partir d’aquí el meu interès per l’anglès va anar pujant i baixant com els trens d’una muntanya russa. Vaig passar per tres acadèmies diferents, per èpoques de sequera absoluta i, finalment vaig decidir prendre-m’ho seriosament. Suposo que va començar-me a agradar allò de ser capaç de dir alguna cosa més que “my name is Marta” en anglès. La qüestió és que després d’un temps d’alts i baixos vaig començar a estudiar anglès de debò. Va ser així com vaig anar a parar a unes classes que feien a l’Institut Britànic al migdia (de 14:30 a 17:30 h). Havia de recuperar el temps... I amb la millora del meu anglès van aparèixer els exàmens de Cambridge. Era tot un repte per mi arribar al nivell de First Certificate, així que com que la professora em va recomanar que m’hi presentés, m’hi vaig inscriure. A més, era el primer examen d’una entitat oficial i independent de l’escola que feia. Vaja, que em feia il·lusió. Després de passar un estiu impacient per saber la nota, al setembre vaig saber que havia aprovat. I va ser en aquest punt que vaig veure que m’havia “enganxat”, vaja que m'havia agafat la febre de la “titolitis”. Vaig començar a fer comptes i vaig seguir fent cursos d’anglès fins a treure’m l’Advanced quan feia primer de carrera i finalment... el tant esperat Proficiency a segon de carrera. Ara bé, he de dir que una de les millors acadèmies, si no la millor, per les que he passat ha estat l’estada a Anglaterra que vam fer el primer trimestre del segon curs de Traducció. Només van ser tres mesos però van donar molt de si. Viure la llengua en viu i en directe fa que el procés d’aprenentatge progressi de manera molt més ràpida i, a més, per què no dir-ho, és tota una injecció d’autoestima veure que ets capaç de comunicar-te amb gent nadiua: que t’entenen i els entens... bé, això no vol dir que a vegades em tingués alguns petits problemes, però en general va anar prou bé. I més tenint en compte que era el primer cop que trepitjava un país de parla anglesa! Ara bé, és increïble com s’obliden les llengües de ràpid. Per un moment vaig pensar que podia deixar l’anglès i centrar-me més en la segona llengua estrangera que estic aprenent, l’alemany, sense que això impliqués una pèrdua important de coneixements de la llengua anglesa. Però si n’anava d’equivocada! És cert que darrerament m’he centrat més en l’alemany, i sóc conscient que com que no poso en marxa gaire sovint el xip anglès, se m’està rovellant. Això demostra que els títols, malauradament, tenen data de caducitat. Un títol no et dóna la seguretat de domianr una llengua per més anys qeu passin, partint de la base que una llengua mai s'arriba a dominar del tot. A qui no li agradaria que existís el títol de llengua que pel simple fet d'aprovar-lo garantís nivell de per vida? Em penso que tots firmaríem sense pensar-ho dues vegades. Però ara per ara, com dic jo, els títols caduquen i si no hi poses remei les llengües es van esborrant, poquet a poquet, de la memòria. A veure si hi poso remei perquè és una llàstima. Però és que resulta tan difícil mantenir dues llengües estrangeres quan no tens oportunitat de parlar-les o d’anar-te’n al país (si no és als estius, és clar!)... I és que les llengües, com els amics, també s’han de cuidar i regar cada dia!
2 comentaris:
Me encanta lo que dices de regar las lenguas como las relaciones personales. Yo siempre he dicho que para que una relación dure, hay que pensar en ella como una rosa: si no la riegas se marchita. Lo mismo con las lenguas, no? Y no sabes cuánto me preocupa a mí este tema. Cada vez que pienso en mi inglés y su inminente degradación me entran los siete males... CON LO QUE YO ERA :)
Ya... me parece que este es un miedo que tenemos todos: el miedo a echar a perder todo el tiempo que hemos invertido aprendiendo una lengua. No creo que nunca se nos llegue a olvidar del todo, pero sí que es cierto que si no estamos en contacto permanente con ella, se puede marchitar, pierde el brillo que en algun momento le hemos dado.
Publica un comentari a l'entrada