Barcelona, la meva habitació, després d’haver-me llegit una bona pila de blogs...
Vaig néixer aquí, a Barcelona, a la mateixa ciutat des d’on ara escric aquestes quatre ratlles. I aquí mateix és on he anat construint, de mica en mica, tots els meus coneixements lingüístics. Pel que fa a les llengües que he parlat a casa... doncs una mica de tot, un poti-poti de català i castellà. I això no ha estat per casualitat o perquè els meus pares ho decidissin, simplement es va donar així, com ha passat en moltes altres famílies barcelonines. La meva mare és d’un poble de la Conca de Barberà, a la província de Tarragona i el meu pare és de la gran capital... Madrid. Sí, ja sé que a simple vista la combinació pot semblar una mica estranya, però al final resulta molt enriquidora i divertida. El que no m’agradava tant és que em titllessin de “xarnega”... és una paraula que mai m’ha agradat. Però això ja són figues d’un altre paner... Com us podeu imaginar és evident amb qui parlava català i amb qui castellà. Les primeres paraules... és difícil d’esbrinar si van ser en català o castellà... però ara que hi penso i recorrent una mica a informació bibliogràfica (els meus pares, evidentment), les meves primeres paraules van ser les mateixes que les de la majoria de nens: papa i mama, amb la qual cosa es pot dir que no hi ha definició de llengua. Ara bé, la veritat és que en el meu cas la presència del català a casa ha estat major que la del castellà. Si bé és cert que la proporció de família amb què parlo castellà és la mateixa que amb la què parlo català, s’ha de dir que la distància hi juga un paper important. Diguem-ne que el meu castellà es trobava en una situació minoritària. El parlava cada dia a casa, això sí, exclusivament amb el meu pare i no era fins que anava a Madrid a veure la “família madrilenya” (ja que tota la família per part del meu pare es troba a Madrid), que feia una immersió lingüística i refrescava el meu castellà. Una immersió que es repetia cada tres mesos aproximadament. Resultava graciós, sobretot pels meus avis i cosins, les catalanades que arribava a fer parlant en castellà! Suposo que els primers anys és normal, ja que estàs assimilant dues llengües alhora, però a mesura que creixes els límits entre una llengua i l’altra s’haurien d’anar definint cada vegada més... i el fet és que en menor mesura, però encara faig catalanades parlant en castellà. La més freqüent: posar l’article davant de noms propis. Ja m’ho intento controlar, no us penseu, però costa. I sé que en castellà sona pèssim això de posar l’article, fins al punt que una tieta em va arribar a preguntar si de debò era correcte posar l’article davant de noms personals en català.
Però com ja avançava, aquest era pràcticament el meu únic contacte amb el castellà. A casa hi hagut sempre una clara dominança del català per damunt del castellà, ja que tant jo com el meu germà només hem fet servir el castellà per comunicar-nos amb el nostre pare, però en canvi entre nosaltres parlem català. I en les converses que hi som presents els quatre... doncs també es parla català, encara que el meu pare contesti en una mescla de castellà i català. A més, és el català la llengua amb què em comunico amb la meva padrina (no m’estic referint a la meva padrina de bateig, sinó a la meva àvia), amb qui he passat tantes hores, i la resta de família que tinc aquí. Ara bé, com tots sabem, la família –tot i que és una part molt important– no ho és tot. I aquí és on ve la part que els correspon als amics. El català ha estat també la llengua amb què he jugat, amb què m’he enfadat, amb què he passat bones estones..., en definitiva, la llengua que he utilitzat a l’escola i amb la majoria, que no tots, dels meus amics.
Ara bé, sembla estrany, almenys mirat amb una mica de distància, que en un ambient tan “català”, per dir-ho d’alguna manera, aprengués a llegir en castellà. Com també resulta una mica estrany, si més no curiós, que fos al parvulari que m’ensenyessin a llegir. I dic que és estrany perquè tinc cosines petites i veig que fins que no han començat la primària no han après a llegir. Encara recordo el títol del llibre que fèiem servir per aprendre a llegir: “Palabras”. I és que, de fet, les lliçons de lectura es dividien en sons, és a dir, començaves a llegir les vocals combinades amb un so consonàntic (per exemple, “buuuuu” i a la pàgina hi sortia el dibuix d’un fantasma) i poc a poc vam anar avançant fins a acabar llegint frases senceres (on no hi podia faltar, com no, la mítica “mi mamá me mima”). Un cop ja es considerava que tots érem capaços de llegir van venir els concursos. Encara recordo l’emoció barrejada amb nervis que tenia quan em tocava llegir. El concurs consistia en què la mestra apuntava una paraula a la pissarra, triava a dos nens i qui llegia la paraula més de pressa s’emportava el premi: un “minilápiz”, que no deixava de ser un llapis de color que de tant fer servir s’havia gastat i s’havia quedat petit. Sé que ara no té cap valor, però per nosaltres, nens de 5 i 6 anys, era tot un triomf. La paraula amb la que vaig guanyar el meu primer minilápiz... “mariposa”!!! Ara sembla tonto, però realment ens motivava molt aquest petit concurs. També recordo que, a estones, durant el pati, els que havíem après de llegir més ràpid podíem ensenyar els nostres companys. També era una activitat que estimulava les nostres ganes per aprendre a llegir. A més, aquesta mena de càrrega de responsabilitat feia que nosaltres mateixos ens apliquéssim més. Era divertit, i els companys acostumaven a entendre millor les nostres explicacions que les de la mestra, potser perquè ens trobàvem en el mateix nivell i havíem passat per les mateixes dificultats. Com ara, per què no sona la lletra “h”? Nosaltres li dèiem “la mudita”, així que quan te la trobaves simplement l’havies d’obviar. No ho havia pensat mai, però realment aquest model d’aprenentatge tan cooperatiu era força avançat si tenim en compte que estem parlant de principis dels anys 90... De fet, va ser arribar a la primària i canviar de xip totalment. A les aules va començar a imperar la llei de la individualitat i el “prohibit parlar amb el del costat”. I què passava quan la mestra marxava de classe? Doncs que deixava un encarregat d’apuntar a la pissarra tots els nens que es portessin malament, que es traduïa bàsicament en “apunta a tothom que parli o pregunti alguna cosa a algú”. Com veieu no hi havia escapatòria, tot i que, val a dir que en aquelles estones d’absència de mestra no érem del tot uns bons nens i l’apuntador/a feia força la vista grossa, de manera que quan tornava la mestra curiosament ningú havia estat parlant amb ningú i a la pissarra no hi havia escrit cap nom... Quins dies aquells... i com han canviat les coses (per sort)!
En fi, em penso que deixaré l’ensenyament de llengües estrangeres per un altre dia perquè per avui ja us he atabalat prou.
Vaig néixer aquí, a Barcelona, a la mateixa ciutat des d’on ara escric aquestes quatre ratlles. I aquí mateix és on he anat construint, de mica en mica, tots els meus coneixements lingüístics. Pel que fa a les llengües que he parlat a casa... doncs una mica de tot, un poti-poti de català i castellà. I això no ha estat per casualitat o perquè els meus pares ho decidissin, simplement es va donar així, com ha passat en moltes altres famílies barcelonines. La meva mare és d’un poble de la Conca de Barberà, a la província de Tarragona i el meu pare és de la gran capital... Madrid. Sí, ja sé que a simple vista la combinació pot semblar una mica estranya, però al final resulta molt enriquidora i divertida. El que no m’agradava tant és que em titllessin de “xarnega”... és una paraula que mai m’ha agradat. Però això ja són figues d’un altre paner... Com us podeu imaginar és evident amb qui parlava català i amb qui castellà. Les primeres paraules... és difícil d’esbrinar si van ser en català o castellà... però ara que hi penso i recorrent una mica a informació bibliogràfica (els meus pares, evidentment), les meves primeres paraules van ser les mateixes que les de la majoria de nens: papa i mama, amb la qual cosa es pot dir que no hi ha definició de llengua. Ara bé, la veritat és que en el meu cas la presència del català a casa ha estat major que la del castellà. Si bé és cert que la proporció de família amb què parlo castellà és la mateixa que amb la què parlo català, s’ha de dir que la distància hi juga un paper important. Diguem-ne que el meu castellà es trobava en una situació minoritària. El parlava cada dia a casa, això sí, exclusivament amb el meu pare i no era fins que anava a Madrid a veure la “família madrilenya” (ja que tota la família per part del meu pare es troba a Madrid), que feia una immersió lingüística i refrescava el meu castellà. Una immersió que es repetia cada tres mesos aproximadament. Resultava graciós, sobretot pels meus avis i cosins, les catalanades que arribava a fer parlant en castellà! Suposo que els primers anys és normal, ja que estàs assimilant dues llengües alhora, però a mesura que creixes els límits entre una llengua i l’altra s’haurien d’anar definint cada vegada més... i el fet és que en menor mesura, però encara faig catalanades parlant en castellà. La més freqüent: posar l’article davant de noms propis. Ja m’ho intento controlar, no us penseu, però costa. I sé que en castellà sona pèssim això de posar l’article, fins al punt que una tieta em va arribar a preguntar si de debò era correcte posar l’article davant de noms personals en català.
Però com ja avançava, aquest era pràcticament el meu únic contacte amb el castellà. A casa hi hagut sempre una clara dominança del català per damunt del castellà, ja que tant jo com el meu germà només hem fet servir el castellà per comunicar-nos amb el nostre pare, però en canvi entre nosaltres parlem català. I en les converses que hi som presents els quatre... doncs també es parla català, encara que el meu pare contesti en una mescla de castellà i català. A més, és el català la llengua amb què em comunico amb la meva padrina (no m’estic referint a la meva padrina de bateig, sinó a la meva àvia), amb qui he passat tantes hores, i la resta de família que tinc aquí. Ara bé, com tots sabem, la família –tot i que és una part molt important– no ho és tot. I aquí és on ve la part que els correspon als amics. El català ha estat també la llengua amb què he jugat, amb què m’he enfadat, amb què he passat bones estones..., en definitiva, la llengua que he utilitzat a l’escola i amb la majoria, que no tots, dels meus amics.
Ara bé, sembla estrany, almenys mirat amb una mica de distància, que en un ambient tan “català”, per dir-ho d’alguna manera, aprengués a llegir en castellà. Com també resulta una mica estrany, si més no curiós, que fos al parvulari que m’ensenyessin a llegir. I dic que és estrany perquè tinc cosines petites i veig que fins que no han començat la primària no han après a llegir. Encara recordo el títol del llibre que fèiem servir per aprendre a llegir: “Palabras”. I és que, de fet, les lliçons de lectura es dividien en sons, és a dir, començaves a llegir les vocals combinades amb un so consonàntic (per exemple, “buuuuu” i a la pàgina hi sortia el dibuix d’un fantasma) i poc a poc vam anar avançant fins a acabar llegint frases senceres (on no hi podia faltar, com no, la mítica “mi mamá me mima”). Un cop ja es considerava que tots érem capaços de llegir van venir els concursos. Encara recordo l’emoció barrejada amb nervis que tenia quan em tocava llegir. El concurs consistia en què la mestra apuntava una paraula a la pissarra, triava a dos nens i qui llegia la paraula més de pressa s’emportava el premi: un “minilápiz”, que no deixava de ser un llapis de color que de tant fer servir s’havia gastat i s’havia quedat petit. Sé que ara no té cap valor, però per nosaltres, nens de 5 i 6 anys, era tot un triomf. La paraula amb la que vaig guanyar el meu primer minilápiz... “mariposa”!!! Ara sembla tonto, però realment ens motivava molt aquest petit concurs. També recordo que, a estones, durant el pati, els que havíem après de llegir més ràpid podíem ensenyar els nostres companys. També era una activitat que estimulava les nostres ganes per aprendre a llegir. A més, aquesta mena de càrrega de responsabilitat feia que nosaltres mateixos ens apliquéssim més. Era divertit, i els companys acostumaven a entendre millor les nostres explicacions que les de la mestra, potser perquè ens trobàvem en el mateix nivell i havíem passat per les mateixes dificultats. Com ara, per què no sona la lletra “h”? Nosaltres li dèiem “la mudita”, així que quan te la trobaves simplement l’havies d’obviar. No ho havia pensat mai, però realment aquest model d’aprenentatge tan cooperatiu era força avançat si tenim en compte que estem parlant de principis dels anys 90... De fet, va ser arribar a la primària i canviar de xip totalment. A les aules va començar a imperar la llei de la individualitat i el “prohibit parlar amb el del costat”. I què passava quan la mestra marxava de classe? Doncs que deixava un encarregat d’apuntar a la pissarra tots els nens que es portessin malament, que es traduïa bàsicament en “apunta a tothom que parli o pregunti alguna cosa a algú”. Com veieu no hi havia escapatòria, tot i que, val a dir que en aquelles estones d’absència de mestra no érem del tot uns bons nens i l’apuntador/a feia força la vista grossa, de manera que quan tornava la mestra curiosament ningú havia estat parlant amb ningú i a la pissarra no hi havia escrit cap nom... Quins dies aquells... i com han canviat les coses (per sort)!
En fi, em penso que deixaré l’ensenyament de llengües estrangeres per un altre dia perquè per avui ja us he atabalat prou.
2 comentaris:
Catalanadas varias: lo del artículo delante de nombre propio suena fatal, es cierto, pero bueno, supongo que es normal hacer ese tipo de errores. A mí al principio me sonaba fatal, pero ahora que estoy más en contacto con el catalán no me parece tan terrible e intento se comprensiva igual que cuando escucho cosas como: "hacer un café/cerveza/granizado", "habían 3 casas", etc. :) :) :) Pero yo también cometo errores de otro tipo, si no fijaos en mi leísmo/laísmo característico de Pucela...
Últimamente me doy cuenta que cada vez sé menos castellano... Tendré que irme a pasar una temporadita con mis primos a Madrid para hacer una inmersión lingüística! jejeje
Bromas aparte, ahora porque me lo dices tú y me doy cuenta que es cierto qeu es una catalanada, pero a primera vista "hacer un café" no me sonaba tan mal... he tardado lo mío en caer en la cuenta que se dice "tomar un café"!
Publica un comentari a l'entrada