Bé, almenys això diu el refrany “mai és tard si la dita és bona”... Ara només falta que l’entrada sigui prou interessant com per què no us avorriu de llegir a la segona línia. Doncs bé, ara faré una mica de remembering i retrocediré en el temps unes quantes setmanes. Us recordeu de la primera setmana d’aquest tercer trimestre? Suposo que a molts de vosaltres us deu quedar molt lluny, i us deu estranyar que jo faci memòria justament ara. Sí, ja ho sé que ens trobem a la recta final... però he d’admetre que se m’ha quedat una mica penjat això del blog. Però no hi ha mal que per bé no vingui i he pensat que tampoc seria tan mala idea recollir en una mateixa entrada les meves expectatives sobre l’assignatura de fa unes setmanes amb les reflexions que he pogut anar fent a mida que ha anat avançant el trimestre.
Com a estudiant de Lingüística aquesta assignatura forma part del meu pla d’estudis, és a dir, és una assignatura troncal. Ara bé, això no vol dir que no m’interessi. Més aviat tot el contrari. Crec que aquesta assignatura m’hagués cridat l’atenció de totes maneres, fins i tot abans de saber que formava part del pla d’estudis de Lingüística i possiblement hagués optat per fer-la com a assignatura de lliure elecció. I més si tenim en compte que sempre m’havia pensat que m’acabaria dedicant a la docència. Ja sé que és força típic i tòpic el que us diré ara, però quan era petita i em preguntaven “i tu Marta, què vols ser de gran?” –a qui no li han fet mai aquesta pregunta? La veritat és que no s’acaba d’entendre que amb tres anys et preguntin a què vols dedicar-te quan siguis gran si encara et queden ben bé quinze anys de vida com a estudiant, i abans que arribi l’hora de decidir-te canviaràs vint vegades de professió...– En fi, la qüestió és que jo sempre deia que volia ser mestra i, curiosament, vaig seguir donant la mateixa resposta durant molts anys. I heus aquí la paradoxa. Quan ja semblava que el meu destí era ser mestra, en arribar a batxillerat i arran d’una conversa amb la meva mestra d’anglès vaig decidir canviar de professió. Sí, tots els dubtes que m’havien d’haver sorgit de petita em van venir al cap a l’últim moment, quan ja era hora de prendre la decisió final. I analitzant i pensant i donant-hi mil voltes vaig poder veure on es trobava l’origen del meu dilema. Si bé sempre m’havia fascinat això de poder ensenyar a nens (perquè si una cosa tenia clara és que volia ensenyar a nens; a hores d’ara ja no sé si ho tinc tan clar...), se’m presentava ara un altre camí molt temptador, el d’estudiar Traducció i poder fer alguna cosa més amb els meus coneixements d’anglès i alemany. Aquesta era una passió, la d’aprendre llengües, que estava descobrint a poc a poc i que, certament, cada cop m’atrapava més. Per acabar de decidir-me i no prendre la decisió a la babalà vaig decidir fer el meu treball de recerca sobre la traducció i l’estudi d’una novel·la que fa uns anys es va convertir en best seller: Els buscadors de petxines, de la Rosamunde Pilcher. Fent el treball em vaig adonar que acabaria inscrivint-me a Traducció i vaig començar el pelegrinatge cap a aquesta facultat com tots els que ens trobem ara cursant Traducció: fent les proves d’accés. En fi, tot aquest rotllo que us acabo d’explicar era per justificar, en certa manera, el meu interès per l’assignatura, ja que com podeu veure, en aquesta assignatura conflueixen dos dels meus interessos principals. Malgrat tot, he d’admetre que no tinc massa experiència (per no dir gens) com a docent. De fet, més enllà de les típiques classes de reforç de llengua que he fet a alumnes de primària i ESO no tinc res més a afegir al meu CV pel que fa a aquest tema.
I ara ja ens situem a la primera classe d’Ensenyament de Llengües. La primera classe em va sorprendre positivament pel seu dinamisme i l’ambient de debat i conversa que generava. El primer que se’ns va preguntar era la nostra experiència com a aprenents de llengües. Va bé de tant en tant fer una mica de memòria... I va especialment bé a l’hora d’haver d’explicar alguna cosa a algú altre (la majoria de nosaltres hem començat donant classes imitant la manera d’ensenyar d’alguns dels professors que hem tingut, si més no jo sí que ho fet així) i autoavaluar-se com a professor. Per tant, el que jo m’esperava d’aquesta assignatura era, a grans trets, una pauta, un guió que m’ajudés a plantejar una classe de llengües. Si filem més prim, i tenint en compte l’heterogeneïtat dels alumnes de classe (molts d’ells professors amb experiència) em semblava que podria ser una bona idea que ells compartissin amb nosaltres les seves experiències com a docents i comentessin quins són els mètodes que han anat seguint, quines eines els han resultat més útils, etc. Un altre dels aspectes que jo pensava que eren importants i que esperava que en parléssim en una classe d’ensenyament de llengües és el referent a les edats dels alumnes. És evident que no es pot ensenyar de la mateixa manera a un nen de sis anys que a un adult, tot i que el seu coneixement de la llengua que s’ensenyi sigui el mateix, però com s’ha d’ensenyar a uns i altres per tal que treguin el màxim profit de les classes? Aquestes eren algunes de les qüestions que em rondaven pel cap fa unes setmanes.
Com a estudiant de Lingüística aquesta assignatura forma part del meu pla d’estudis, és a dir, és una assignatura troncal. Ara bé, això no vol dir que no m’interessi. Més aviat tot el contrari. Crec que aquesta assignatura m’hagués cridat l’atenció de totes maneres, fins i tot abans de saber que formava part del pla d’estudis de Lingüística i possiblement hagués optat per fer-la com a assignatura de lliure elecció. I més si tenim en compte que sempre m’havia pensat que m’acabaria dedicant a la docència. Ja sé que és força típic i tòpic el que us diré ara, però quan era petita i em preguntaven “i tu Marta, què vols ser de gran?” –a qui no li han fet mai aquesta pregunta? La veritat és que no s’acaba d’entendre que amb tres anys et preguntin a què vols dedicar-te quan siguis gran si encara et queden ben bé quinze anys de vida com a estudiant, i abans que arribi l’hora de decidir-te canviaràs vint vegades de professió...– En fi, la qüestió és que jo sempre deia que volia ser mestra i, curiosament, vaig seguir donant la mateixa resposta durant molts anys. I heus aquí la paradoxa. Quan ja semblava que el meu destí era ser mestra, en arribar a batxillerat i arran d’una conversa amb la meva mestra d’anglès vaig decidir canviar de professió. Sí, tots els dubtes que m’havien d’haver sorgit de petita em van venir al cap a l’últim moment, quan ja era hora de prendre la decisió final. I analitzant i pensant i donant-hi mil voltes vaig poder veure on es trobava l’origen del meu dilema. Si bé sempre m’havia fascinat això de poder ensenyar a nens (perquè si una cosa tenia clara és que volia ensenyar a nens; a hores d’ara ja no sé si ho tinc tan clar...), se’m presentava ara un altre camí molt temptador, el d’estudiar Traducció i poder fer alguna cosa més amb els meus coneixements d’anglès i alemany. Aquesta era una passió, la d’aprendre llengües, que estava descobrint a poc a poc i que, certament, cada cop m’atrapava més. Per acabar de decidir-me i no prendre la decisió a la babalà vaig decidir fer el meu treball de recerca sobre la traducció i l’estudi d’una novel·la que fa uns anys es va convertir en best seller: Els buscadors de petxines, de la Rosamunde Pilcher. Fent el treball em vaig adonar que acabaria inscrivint-me a Traducció i vaig començar el pelegrinatge cap a aquesta facultat com tots els que ens trobem ara cursant Traducció: fent les proves d’accés. En fi, tot aquest rotllo que us acabo d’explicar era per justificar, en certa manera, el meu interès per l’assignatura, ja que com podeu veure, en aquesta assignatura conflueixen dos dels meus interessos principals. Malgrat tot, he d’admetre que no tinc massa experiència (per no dir gens) com a docent. De fet, més enllà de les típiques classes de reforç de llengua que he fet a alumnes de primària i ESO no tinc res més a afegir al meu CV pel que fa a aquest tema.
I ara ja ens situem a la primera classe d’Ensenyament de Llengües. La primera classe em va sorprendre positivament pel seu dinamisme i l’ambient de debat i conversa que generava. El primer que se’ns va preguntar era la nostra experiència com a aprenents de llengües. Va bé de tant en tant fer una mica de memòria... I va especialment bé a l’hora d’haver d’explicar alguna cosa a algú altre (la majoria de nosaltres hem començat donant classes imitant la manera d’ensenyar d’alguns dels professors que hem tingut, si més no jo sí que ho fet així) i autoavaluar-se com a professor. Per tant, el que jo m’esperava d’aquesta assignatura era, a grans trets, una pauta, un guió que m’ajudés a plantejar una classe de llengües. Si filem més prim, i tenint en compte l’heterogeneïtat dels alumnes de classe (molts d’ells professors amb experiència) em semblava que podria ser una bona idea que ells compartissin amb nosaltres les seves experiències com a docents i comentessin quins són els mètodes que han anat seguint, quines eines els han resultat més útils, etc. Un altre dels aspectes que jo pensava que eren importants i que esperava que en parléssim en una classe d’ensenyament de llengües és el referent a les edats dels alumnes. És evident que no es pot ensenyar de la mateixa manera a un nen de sis anys que a un adult, tot i que el seu coneixement de la llengua que s’ensenyi sigui el mateix, però com s’ha d’ensenyar a uns i altres per tal que treguin el màxim profit de les classes? Aquestes eren algunes de les qüestions que em rondaven pel cap fa unes setmanes.
A hores d’ara, veig que moltes de les preguntes que em plantejava a principis de trimestre s’han anat solucionant i que la informació s’ha impartit de manera força organitzada (cosa que s’agraeix!), tractant un aspecte diferent del camp de l’ensenyament de llengües cada setmana. El que més m’agrada del curs és com es duen a terme les classes de seminari. La veritat és que no me les esperava tan interactives, però m’ha agradat poder compartir les nostres experiències amb els companys, trobo que ens enriqueix a tots. No hem d’oblidar que el curs només dura tres mesos, però ha quedat comprovat que sempre es pot fer de més i de menys, només depèn de nosaltres. Personalment, penso que si aconseguim tots els objectius que es marquen en el pla docent de l’assignatura aconseguirem tenir una visió general, però alhora prou detallada, per saber en què consisteix l’ensenyament de llengües i poder-nos plantejar si ens agradaria dedicar-nos a l’ensenyament, encara que només fos transversalment, combinant-ho amb una altra activitat professional. Jo no ho descarto...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada