C’est fini!

Fins aquí han arribat les meves experiències lingüístiques. Espero que no us hàgiu cansat molt de llegir. L’estiu ja és al nostre damunt, així que ara només em queda desitjar-vos a tots que passeu molt bon estiu!!!

Veni, vidi, vici

Exàmens, exàmens i més exàmens o treballs, treballs i més treballs. Últimament sembla que amb el Pla Bolonya els exàmens es converteixen cada cop més en treballs, que no són menys costosos que els exàmens. Juny és el mes per excel·lència dels exàmens. Que vols fer algun examen oficial? Al juny. Que fas classes extraescolars d’alguna matèria i t’han d’avaluar? També trien el mes de juny. I a sobre, els exàmens de la universitat. Vaja, que al final les tres últimes setmanes del mes de juny són les més estressants que hi pot haver per un estudiant. Només fa falta veure la seva agenda: més atapeïda és impossible.

Ara bé, tampoc cal exagerar... jo almenys he tingut la sort de no tenir mai cap examen d’aquests que duren hores i hores, des de les vuit del matí fins que es fa fosc. Els més llargs que he fet mai han estat el Mittelstuffe, els exàmens d’aptitud de l’EOI d’anglès i d’alemany i, com no hi podien faltar, la “tríada Cambridge”: FCE (First Certificate), CAE (Advanced), CPE (Proficiency). Aquests exàmens, com ja sabeu, es componen de proves diferents (una per cada competència lingüística: prova de comprensió oral, prova d’expressió escrita, prova oral, prova de comprensió lectora i, finalment, la prova de correcció gramatical) i mai es fan tot d’una, és a dir, entre prova i prova sempre hi ha un petit descans (un màxim d’un quart d’hora), sinó sí que seria impossible respondre mínimament bé les diferents proves.

Aquí queda demostrada la meva “enfermetat” al llarg de la meva vida com a estudiant: la titolitis. Ara sí que no ho puc negar. Seguint amb el tema dels exàmens... Com s’ha comentat amb molts d’altres blogs aquests exàmens que acabo d’esmentar són exàmens que duren hores, de les 10h a les 16:30h aproximadament. Es fa pesat fer exàmens tan llargs (per més que hi hagi un descanset). Comences amb molta energia les primeres hores, però a mida que van passant les hores el cos es cansa d’estar assegut a la cadira i del cap ja en surt fum! Penso que un examen per ser adequat de temps hauria de durar com a molt tres hores, perquè sinó l’atenció i la concentració de l’estudiant baixen molt.

A banda d’aquests exàmens oficials, recordo un examen especialment llarg a l’escola també. Es tracta del darrer examen de llengua catalana de batxillerat. Vam estar gairebé quatre hores tancats a classe. Era un examen de quatre o cinc fulls a doble cara. Ens ho van preguntar tot: tot el que havíem fet durant els dos anys de batxillerat. No hi havia absolutament res que es deixés: comentari de text, anàlisi de poesia, funcions del llenguatge, vocabulari, anàlisi sintàctica, conjugació de verbs, fonètica, pronoms febles, preguntes teòriques... absolutament tot! També és veritat que estava pensat de tal manera que aquells que havien anat suspenent el català al llarg dels diferents trimestres de batxillerat la poguessin recuperar tota per mitjà d’aquell examen. Déu n’hi do! Recordo que vam sortit tots cansadíssims. Era la primera vegada que fèiem un examen tan llarg.

Ara bé, el fet de tenir certa experiència fent exàmens de llengües crec que no em garanteix l’èxit. M’agrada anar sempre amb peus de plom. No sé si sóc bona fent exàmens de llengües, si bé és cert que per ara no em puc queixar de com m’han anat les coses. Però penso que és més aviat una qüestió de saber bandejar bé els exàmens, de tenir tècnica, trucs. Crec que és molt important llegir bé els enunciats, com ha quedat ben clar en el blog del Gilmar i sobretot, contestar el que et demanen: ni més ni menys. Està clar, per exemple, que en una prova d’expressió escrita el que es pretén és que facis servir tot aquell munt de fraseologia i expressions pròpies de la llengua que t’han ensenyat a classe o aquell vocabulari més específic i genuí que, tot i que tu no el faries servir, “queda bé” posar-lo en una prova de redacció. Crec que més o menys passa el mateix amb la resta d’exàmens: simplement es tracta d’entendre què és el que et demanen i contestar d’acord amb les expectatives del corrector. Això, evidentment, sempre que es pugui, perquè una cosa és saber el que et demanen i una altra és saber respondre...

Els nervis són un altre element clau a l’hora de fer un examen. Jo no els puc evitar. Intento no posar-me nerviosa, però quan falten pocs minuts per començar l’examen no hi ha qui em tregui els nervis de sobre. Ara bé, tan bon punt em reparteixen l’examen em passa tot, em tranquil·litzo i començo a mirar detingudament el full, em llegeixo els enunciats i... després de contemplar la classe ben bé durant deu minuts (o a vegades fins i tot més) començo a respondre el meu examen. Aquest ritual el repeteixo en tots els exàmens, menys en els d’interpretació, és clar. No sé per què m’he d’aturar, però sí que és veritat que no puc començar de cop. A vegades penso que si em veuen els professors es deuen pensar que vull copiar o que estic vigilant per treure la “xuleta”, però no és així. Simplement necessito pensar una estona, mirar la gent. Cada cop em passa més que quan veig tot el que he de contestar en un examen m’agafa com una mena de mandra d’escriure. Sí, ja ho sé que és estrany, però em passa. Suposo que això també influeix en aquests deu minuts que em prenc de descans abans de començar un examen. L’únic problema que em comporta això és que acostumo a ser l’última en acabar l’examen. Jo ja sóc lenta de per sí, doncs imagina’t si a sobre emprenc el luxe d’aturar-me abans de començar l’examen o a vegades fins i tot em torno a aturar al mig de l’examen. Suposo que ho dec portar als gens això de la lentitud perquè si altra cosa no m’he sentit a la meva vida és que sóc lenta. M’ho deien ja de ben petita. A l’escola sempre era l’última a sortir de la classe (bé, com a la universitat), l’última a recollir els trastos per marxar cap a casa, l’última a fer els deures... l’última en pràcticament tot. Però ser l’última en acabar un examen també em posa nerviosa. Quan començo a veure que la gent surt i a mi encara em queda molt per acabar em començo a posar nerviosa i aleshores miro el rellotge cada dos minuts. Quin horror! Si no sóc jo sola que estic a la classe fent l’examen em quedo més tranquil·la, però tot i així intento entregar-lo la penúltima. Sé que no és una gran solució, però és la meva.

Bé, doncs crec que això és tot el que tinc a dir pel que fa al tema exàmens... una paraula que només de sentir-la fa agafar mal de cap a més d’una persona. Tan de bo tots els exàmens els poguéssim acabar dient, com Juli Cèsar veni, vidi, vici.

Classes de matí, si us plau!

Els horaris són un altre aspecte a tenir en compte a l’hora d’inscriure’s en un curs d’idiomes. Darrerament els cursos d’idiomes que he fet els he anat fent en els foradets que he tingut lliures. Que tenia lliure a les 14h, doncs a les 14h, que m’anava bé a les 20h, doncs a les 20h s’ha dit! Però la meva preferència és estudiar al matí. Sense cap mena de dubte. Ai, quins dies aquells en què anava a classe al matí! Bé, no és que ara no hi vagi, el problema és que ara em passo tot el dia en aquesta facultat! Un dels grans problemes amb què es troba la nostra societat és precisament el temps. I jo no me n’escapo. Això implica, clar està, que si vull estudiar idiomes ho he de fer en el poc temps lliure que em queda fora de les hores que faig a la universitat, és a dir, de 20.00h a 21.30h. He de reconèixer que no és la millor hora, però com ha he dit, és l’única franja horària que m’anava bé aquest any. I penso que no és la millor hora perquè portes acumulat el cansament de tot el dia i cada minut que passa costa més parar atenció i costa més posar-se a fer exercicis... A més, durant l’hivern, la fosca tampoc ajuda gaire. Jo sóc de les que pensa que la llum del sol et pot fer reviure unes horetes més i ho veig cada any quan arriba el mes de maig. És cert que no et treu el cansament, però sí que te’l fa més suportable. I quan has d’anar a classes a les vuit del vespre, l’ànim canvia molt si veus que encara és de dia. Ara bé, com deia abans, no hi ha res com tenir una classe de bon matí per aprofitar-la al màxim. Jo rendeixo molt més al matí, que m’acabo de llevar i estic fresqueta, sense preocupacions ni altres cabòries que em rondin pel cap.

Cursos intensius? Extensius? Doncs suposo que només puc parlar del que conec, és a dir, els cursos de 3 hores setmanals distribuïdes en dos dies diferents. Bé, això no és del tot cert. També he fet cursos de 4 hores setmanals en un sol dia, com quan feia les classes d’alemany dissabte al matí o les classes d’anglès divendres a la tarda. Fent classes d’anglès divendres per la tarda vaig estar-hi ben bé 3 o 4 anys. Tothom diu que és millor distribuir les classes durant més d’un dia a la setmana, però la veritat és que a mi no m’anava tan malament fer-ho en un sol dia: així em quedava més temps lliure durant la setmana i tenia més dies per poder fer els deures. Ara que si miro exclusivament el rendiment quant a l’aprenentatge de la llengua, potser sí que és veritat que com més classes tens a la setmana menys relació amb la llengua perds. Bé, i vist de manera ideal i altra cop, si el temps ho permetés, potser l’horari perfecte per l’aprenentatge d’una llengua seria fer-me un parell d’horetes cada matí durant els cinc dies de la setmana. Així evitaríem que se’ns oblidés el del dia anterior, tindríem un input constant en la llengua estrangera i no se’ns rovellaria tan de pressa. Però com ja deia això només és possible en el cas hipotètic que tinguem prou temps com per invertir cada dia un parell d’hores a aprendre una llengua. Potser només és qüestió de posar-se a buscar? O de deixar-ho per l’estiu, que ja el tenim a sobre...

Aules petites, grans, rodones, quadrades… ufffff

L’aula més ben acondicionada... bona pregunta!!! Doncs he de fer una mica de memòria perquè al llarg de la meva vida estudiantil puc considerar que he passat per un bon reguitzell d’aules de mides i formes diferents. Però ara que hi penso crec que les millors aules d’aprenentatge d’idiomes en les que he estat mai són les del Goethe Institut i les de l’Institut Britànic. Tenien gairebé tots els components que jo demano a una aula ideal: taules grans, hexagonals, amb llum natural, pissarra blanca, retroprojector de transparències, televisor, vídeo, aparell de DVD i reproductor de música. No podem negar que eren aules completes. Quina llàstima que aquests recursos només els tinguem en llocs on el preu que pagues per unes classes d’anglès o d’alemany és força alt. Ah, i gairebé me’n descuido.... en aquests dos centres també hi ha una biblioteca amb una zona de materials d’autoaprenentatge (una resources room, com en deien a la universitat on vaig estar a Anglaterra). Potser sembla que n’estigui fent una mica de propaganda, però les coses com siguin, les aules estan ben pensades: són còmodes per aprendre.
El fet que les taules siguin hexagonals dóna molt joc a l’hora de fer activitats en grups, ja que l’atenció dels alumnes no se centra en la pissarra, sinó en el grup d’estudiants asseguts en una mateixa taula. A més, aquestes taules de què us parlo no eren una de sola, és a dir, una taula hexagonal estava formada per dues meitats que juntes formen l’hexàgon, de manera que si en una classe hi ha molts alumnes, sempre es poden separar les taules i n’obtens el doble!

Ara bé, també he estat en aules on els materials, el mobiliari o la distribució de l’espai no eren tan òptims. El que no m’agrada gens, per exemple, són les taules de braç, com les que trobem a l’auditori de la nostra facultat o a tantes acadèmies d’idiomes. Penso que no són gens còmodes per escriure. Potser sí que són fàcils de moure d’una banda a una altra, però quan es tracta d’escampar papers són d’allò més incòmodes. Els papers et comencen a caure, comences a buscar un full i no el trobes, aleshores perd el llapis... un caos vaja! No parlem ja si et toca fer un examen en una taula d’aquest estil... pot ser realment angoixant! Ara que recordo, els pupitres que teníem a l’escola tampoc estaven tan malament. No costava gaire d’aixecar-los i els podíem agrupar en forma de quadrat per fer treballs en grup i treballar còmodament. A més, cada membre del grup tenia el seu espai: la seva taula, el seu calaix... L’únic problema era que l’aula no era prou gran per fer tants canvis de lloc i... nosaltres. Recordo que era tot un rebombori canviar les taules de lloc. Era tant el soroll i el xivarri que muntàvem que al final els mestres se’n van cansar i l’únic moviment que fèiem era el d’ajuntar dues taules (la teva amb la del company del costat). Ara que hi penso, veig que tampoc donàvem massa joc els alumnes a classe... santa paciència!

I parlant de companys... personalment penso que la relació entre els companys d’una classe d’idiomes és molt important perquè l’aprenentatge es desenvolupi de manera satisfactòria. És important que la relació sigui distesa i que hi hagi prou confiança per tal que en les activitats orals es perdi la tan temuda vergonya. Crec que la vergonya en parlar només es pot perdre si la relació amb els companys és bona. Si a la classe es respira bon ambient, l’èxit en l’aprenentatge d’idiomes està pràcticament assegurat. I dic “pràcticament” perquè està clar que l’alumne també hi ha de posar voluntat pròpia. Els companys poden afavorir l’aprenentatge, però si una cosa m’ha quedat clara al llarg d’aquests anys és que l’aprenentatge d’una llengua és com la construcció d’una casa. Es comença pels fonaments i poc a poquet es va arribant a la teulada, però en cap cas surt del no-res. Però què hi ha que no exigeixi un mínim esforç?

Pel que fa al nombre d’estudiants per classe, penso que l’ideal és que en un curs hi hagi entre 10 i 14 estudiants. Més és massa i menys, massa poc. Ja ho diuen que els extrems no són mai bons. Jo m’he trobat amb classes de tota mena, classes on érem tres alumnes i classes on érem més de quinze i no repetiria cap de les dues experiències. Recordo que un any que feia classes d’anglès al migdia només érem tres alumnes inscrits al curs i no em va agradar gens. En primer lloc perquè les activitats en parelles ja estan del tot descartades. En segon lloc, els debats són força pobres, ja que no hi ha gran diversitat d’opinions. A més, només que un dels estudiants es posi malalt ja gairebé tens una classe particular. És cert que el professor pot estar molt més al teu damunt, però no sé si m’acaba de fer el pes això tampoc... En fi, trobo que no és tan enriquidor. Això em passa per fer classes dimecres a les 14h! El cas oposat me’l vaig trobar en un curs d’alemany que vaig fer fa dos anys els dissabtes al matí. Érem 18 estudiants. Allò era un caos. Quan fèiem activitats de discutir en grup hi havia grups que acabaven molt ràpid, d’altres que s’entretenien més... La qüestió és que ningú acabava alhora. Per tant, o bé uns havien d’esperar els altres, o hi havia grups que havien de deixar l’activitat a mitges o el professor havia de partir la seva atenció en un munt de taules diferents. A més, una classe amb tants alumnes limita molt el nombre d’intervencions que pots fer per classe, amb la qual cosa el desenvolupament de les habilitats comunicatives orals es veu afectat. Era una classe massa caòtica, can xauxa.

A l’hora d’escollir un curs d’idiomes hi ha molts criteris a seguir, moltes característiques del curs per mirar abans de decidir-se per un o altre. Ens trobem en un mercat on a cada parada ofereixen un producte diferent, ara només és qüestió de saber triar bé segons els nostres necessitats. “Cursos intensius, extensius, de preparació d’examen, de matí, de tarda, amb última tecnologia, amb materials tradicionals, amb aules grans, petites...” Qui s’apunta a venir al mercat a comprar cursos d’idiomes?

I seguim amb les teories... aquest cop psicològiques

Posar-me a pensar en teories psicològiques no és gens fàcil! Bé, és el que té això de les teories... que has de trobar l’aplicació pràctica per entendre-les bé. Així que començaré per aquí. Com eren les meves classes de llengües? Quina relació tenia jo amb els meus companys i professors?

Un altre cop, trobo dos tipus diferents de classes d’aprenentatge de llengües. Així que seguint amb la dicotomia que he anat fent al llarg d’aquest blog, faig una distinció entre les classes de llengües de l’escola i les classes de llengües que he fet fora de l’àmbit escolar.

Pel que fa a les classes d’anglès, llatí, català i castellà a l’escola, diria que la teoria predominant era el conductisme. Qui no ha passat per les classes de llengua catalana sense aprendre’s algun poema de Maragall o per les de castellà sense aprendre algun vers de Bécquer? (Volverán las oscuras golondrinas/en tu balcón sus nidos a colgar...) Em penso que tots els que hem estat escolaritzats a Catalunya ens hem hagut d’aprendre alguna vegada un poema o un vers de Nadal i després recitar-lo en veu alta davant de tota la classe. Recordo que em posava molt nerviosa quan sentia el meu nom “Marta, a la pissarra!”. I ara, amb el pas dels anys penso, de què servia que ens aprenguéssim poemes? Que potser es pensava que ens encomanaríem de l’art del bon escriure dels poetes? Si era això, no vam assolir els objectius perquè ni ens vam convertir en poetes i poetesses, ni van aconseguir que adquiríssim un vocabulari culte i refinat. I què me’n dieu de les llistes de verbs irregulars? O de les declinacions del llatí... Aquí sí que no hi va haver escapatòria! Tots a memoritzar com a lloros, amb el perill que això comporta: vomitar tot el que saps a l’examen i oblidar-ho en menys de mitja hora.

El cognitivisme també ha estat present en moltes de les meves classes de llengües a l’escola. El dia que vam explicar a classe les teories psicològiques vam fer un exercici molt curiós que demostrava que no calia entendre un text per poder respondre bé les preguntes de comprensió lectora. Sembla paradoxal, oi, que en un exercici de comprensió lectora no calgui comprendre el text? Però està demostrat que és així. Recordo que a l’escola, quan érem petits i començàvem a aprendre anglès, de tant en tant ens feien algun exercici de comprensió lectora. Jo pensava, però com volen que intentem entendre un text si no sabem què volen dir la majoria de les paraules? o si tot el que sé ho sé per les cançons del tipus “Hello, hello, my name is Jennifer, hello, hello, my name is Paul [...]”? La qüestió és que després, sorprenentment, contestava les preguntes i ho feia bé. Ho feia per pura intuïció i seguint l’exemple que teníem com a model de resposta, però si se m’hagués preguntat de què anava el text no hagués sabut què dir.

Quant a les classes d’anglès i alemany fora de l’escola, crec que la teoria psicològica predominant ha estat sempre l’humanisme. En les classes extraescolars tot s’havia de fer per parelles, les discussions eren en grups, les intervencions a classe eren espontànies, etc. Sens dubte, en un curs de llengües en qualsevol escola d’idiomes es potencia molt més l’habilitat comunicativa oral. Sovint es proposen debats per discutir entre els membres d’una taula, o petits diàlegs per fer entre parelles... fins i tot els exercicis de gramàtica es feien en parelles! Es fomentava, per tant, el bon ambient a l’aula i la relació entre els companys de classe. Suposo que una de les coses que més m’ha agradat és la llibertat que tens a l’hora d’intervenir, és a dir, no cal que sigui el professor el que et digui que parlis o que callis, sinó que parles “quan vols”. Això et dóna peu a agafar més confiança en tu mateix i a atrevir-te a parlar, la gran por que patim molts estudiants quan aprenem una llengua. I tenim por a parlar per por a fer el ridícul. I tenim por a fer el ridícul, perquè això implica haver comès molts errors... Vaja, que és un peix que es mossega la cua. Però en les meves classes d’anglès i alemany extraescolars, la competivitat no era tan present com a l’escola, i a mida que vaig anar pujant de nivell i la gent amb qui anava a classe era també més gran, la competivitat perdia terreny. La gent no s’està per competicions com els nens, sinó que l’únic que vol és aprendre. En definitiva, que si et els professors et corregien no t’ho prenies com un fracàs personal. En fi, penso que aquesta és l’experiència més propera a l’humanisme que he tingut. Ara bé, he de matisar que en aquestes classes extraescolars també hi havia exercicis que s’aproximaven més al cognitivisme, tot i que eren les mínimes. Un exemple: aprendre’s les declinacions de l’alemany. Per molt humanistes que vulguin ser les classes, les declinacions s’han d’aprendre sí o sí.

Pel que fa al socioconstructivisme, no recordo haver tingut mai cap experiència amb aquesta teoria, però sens dubte la trobo molt interessant. Qui sap, potser aprenc italià amb un mètode amb rerefons socioconstructivista?

Això va de teories!

És interessant que siguem nosaltres mateixos, pacients de teories lingüístiques diverses en la nostra faceta d’estudiants de llengües, els que ara analitzem com ha estat la feina que s’ha fet a l’altra banda de l’àrea de joc. En quines teories s’han recolzat els nostres professors de llengües? Quina ens ha anat millor per aprendre una llengua? Hem seguit sempre la mateixa teoria lingüística? Potser són plantejaments que mai abans ens havíem fet, però arribats a aquest punt i tenint en compte que molts de nosaltres contemplem la possibilitat d’esdevenir professors de llengües, ja va sent hora que ens fem (i que ens responem) aquestes preguntes. Així que això mateix és el que intentaré fer jo.

Vist amb una mica de perspectiva, m’adono que al llarg de tot el meu recorregut pel camí que porta a l’aprenentatge de llengües, he estat “víctima” (si se’n pot dir així) de la gramàtica tradicional. Des de l’aprenentatge de les meves L1 (català i castellà) fins a l’anglès, passant pel llatí, a l’escola sempre s’han basat en la gramàtica tradicional. Un mètode rígid, avorrit pels alumnes i de dubtosa eficàcia en segons quines llengües. És a dir, si bé penso que la gramàtica tradicional és una bona teoria a seguir per ensenyar llengües com el llatí o el grec clàssic o fins i tot les L1, en què la competència oral dels alumnes ja està molt desenvolupada i el que els cal aprendre és la gramàtica, l’ortografia, etc. per aprendre a utilitzar bé la seva llengua en tots els registres possibles, no penso que sigui la millor teoria a seguir per ensenyar llengües estrangeres.

Amb això no vull dir que la gramàtica i el vocabulari no siguin eines importants a l’hora d’aprendre una llengua estrangera, però penso que en els primers estadis d’aprenentatge no són ni molt menys indispensables. Perdre la por a parlar i ser capaç de comunicar-nos en la llegua estrangera és l’objectiu final de moltes de les persones que ens aventurem a aprendre una nova llengua, i penso que és important fomentar la situació comunicativa des dels primers estadis de l’aprenentatge. És evident que la gramàtica és necessària, però trobo que es pot anar combinant amb exercicis de caire més estructuralista, de manera que s’introdueixin gairebé simultàniament les habilitats purament gramaticals (com per exemple conèixer l’ordre dels elements en una oració en la llengua estrangera, o l’estructura de la negació o la interrogació) i les habilitats comunicatives (tant orals com escrites, de manera que l’alumne sigui capaç de presentar-se, d’anar a comprar a una botiga o d’escriure una carta de reclamació). Com ja he comentat, a la meva escola sempre s’ha seguit la gramàtica tradicional. Però de què m’han servit ara les múltiples i interminables llistes de vocabulari que em van fer aprendre de memòria a les classes d’anglès? Ara mateix us puc ben assegurar que ja no me’n recordo ni de la meitat. Recordo que fèiem exàmens només de vocabulari. El que sí que puc dir que m’ha servit és aprendre’m la llista de verbs irregulars!

Pel que fa a les classes que he fet fora de l’escola, la cosa canvia una mica. Tant a les classes d’anglès com a les d’alemany, he notat que tenen més pes teories com l’estructuralisme, la gramàtica generativa o la lingüística. En les classes d’alemany, per exemple, he après la llengua per mitjà d’una combinació de dues teories: la gramàtica generativa i la lingüística textual. És en les classes d’alemany on l’error no s’ha tractat com un simple error, sinó com un pas més en l’aprenentatge de la llengua, i és que abans d’escriure una redacció declinant sempre bé, n’has d’haver escrit moltes cometent molts errors. I com diuen alguns mestres, dels errors també se n’aprèn (i molt!).

L’anglès l’he après seguint teories diverses. Segur que si fes un resum de cada classe d’anglès per la qual he passat, trobaria darrere dels llibres i darrere els exercicis que ens feien fer els professors una teoria diferent. Faig memòria i retrocedeixo a la meva primera classe d’anglès en una acadèmia... Recordo que el primer que vam aprendre va ser l’abecedari (sempre en forma de cançó, evidentment!) i seguidament vam aprendre a descriure’ns, a presentar-nos i a entendre l’anglès “de veritat” per mitjà dels dibuixos animats que feien al canal de televisió Cartoon Network. Recordo que l’important no era el que no enteníem (que probablement era la majoria), sinó el que sí que havíem entès. Sempre vèiem la tele els últims deu minuts de classe i ja ho crec que motivava haver entès algunes de les paraules que havia dit l’Scooby-Doo! Podríem encaixar tot això en una teoria com la lingüística textual?

No cal dir que sempre que fas un curs de preparació d’algun examen oficial (sigui de la llengua que sigui), les classes prenen un aire molt “estructuralista”. Com que has de practicar més que mai les cinc competències que entren a l’examen (comprensió oral, comprensió lectora, expressió escrita, expressió oral i gramàtica), et converteixes en un expert de fer exercicis d’omplir buits i transformar actives a passives i viceversa. I suposo que és aquí on es troba amagada la clau de l’èxit en els exàmens de llengües: en saber què et demanen i què volen que contestis, i això només s’aconsegueix practicant... Però d’això ja en parlarem més endavant!

El meu ventall lingüístic

Doncs bé, ara que ja he explicat la meva història lingüística, us deixo una mostra gràfica de la meva situació lingüística actual. Com veieu es tracta del meu ventall lingüístic, un tema que vam tocar ja a primers de trimestre, però que aprofito de penjar-lo ara al meu blog, recullint també d'aquesta manera la proposta que ja fa temps va fer el Guillaume al moodle de l'assignatura.