I ja per finalitzar amb el tema del meu aprenentatge de llengües estrangeres faré un breu apunt sobre les meves incursions en dues llengües molt conegudes per molts de nosaltres: el francès i el llatí. Ambdues llengües les vaig començar a estudiar durant el batxillerat i, malauradament, el meu contacte amb elles també es va acabar en aquesta època.
Vaig començar a estudiar la llengua d’Astèrix i Tintin a primer de batxillerat perquè la meva escola l’oferia com a optativa i em va semblar una bona oportunitat per començar a introduir-me en la llengua francesa. A més, així ja no havia de pensar més en les optatives, ja que apuntar-se a francès implicava fer-ne durant els dos anys de batxillerat. A les classes érem poca gent, potser érem 10 persones, de manera que es podia aprofitar força. Ara bé hi havia dos petits inconvenients: d’una banda la poca càrrega lectiva (només una hora a la setmana) i d’altra banda la diferència de nivells dels alumnes (hi havia gent, com era el meu cas, que no havíem estudiat mai el francès i gent que ja feia anys que n’estudiava). En resum: tot i que les condicions eren idònies per aprendre molt, vaig aprendre el just o més aviat poc. Com que el desnivell de coneixements de la llengua era força diferent vam dedicar gairebé tot el curs a aprendre llistes interminables de vocabulari: que si ara les fuites, que si ara els oficis, els sentiments, etc. De tant en tant fèiem una mica de gramàtica, per poder posar en joc les llistes de vocabulari i de verbs que havíem après, però poca cosa més. No parlem ja de les habilitats comunicatives... He de dir que vam fer més exercicis orals que escrits, per això que el francès s’assembla força al català i al castellà i podíem improvisar força, però si ara hagués d’escriure en francès em costaria una barbaritat! En conclusió, vaig acabar avorrint una mica el francès, però això no em va fer perdre les ganes de tornar-m’hi a posar uns anys més tard. I la segona oportunitat se’m va donar a Anglaterra, mentre feia l’estada de segon de Traducció a Southampton. Allà vaig notar que les classes de llengües podien ser molt diferents segons el país on es fessin. De fet, em vaig adonar que les classes a Anglaterra estaven molt més enfocades a desenvolupar habilitats comunicatives que no pas de gramàtica, com estem acostumats aquí. Això no vol dir que la gramàtica no sigui necessària, perquè aquelles classes em van fer veure que la gramàtica és molt important a l’hora d’aprendre una llengua. Vaja, que com ja s’ha dit sovint, els extrems no són bons. En fi, la qüestió és que en el cas del francès, aquelles classes em van anar bé, ja que em fan fer tornar la motivació i vaig recuperar les ganes d’aprendre’n. Recordo que cada setmana havíem d’entregar una tasca per escrit i a la classe de seminari solíem fer debats entre tota la classe. Només esperava seguir estudiant la llengua en arribar a Barcelona. Però un cop vaig tornar a la rutina i la quotidianitat que em suposa ser a Barcelona, em va faltar el temps, com ja dec haver comentat en alguna entrada anterior, el meu gran enemic. Així que com tampoc volia deixar l’alemany ni l’anglès de banda, vaig haver de deixar el meu francès força arraconat. De totes maneres, estic segura que un dia o altre n’aprendré.
Per molts la reina de les llengües, per d’altres aquella llengua morta que ja no val la pena aprendre, el que és del tot cert és que el llatí és la mare de moltes de les llengües que parlem avui dia. La meva història amb aquesta llengua no té res de particular, suposo que deu ser semblant a la de molts dels que ens trobem a la classe. El vaig estudiar perquè formava part de les assignatures de l’itinerari d’Humanitats, que és el batxillerat que vaig fer jo. Ara bé, he de dir que des del primer moment em va encantar i només esperava poder recordar-me d’alguna cosa més en acabar que del típic rosa-rosae-rosa. I la veritat és que en certa manera ho he aconseguit, ja que encara puc recitar de memòria la 1a, la 2a i la 3a declinació. La manera com el vaig aprendre va ser molt tradicional: vaig aprendre de memòria les declinacions de noms i adjectius, els verbs, els determinants i després... ens vam tirar de cap a la piscina amb la traducció de grans autors clàssics com Ciceró, Virgili, Homer, etc. Sempre s’ha dit que un bon mestre hi pot fer molt perquè t’agradi una assignatura o simplement l’odiïs i l’avorreixis per sempre més. En el cas del llatí, el mestre era immillorable. Era un senyor gran que si d’una cosa sabia era de llatí, grec i cultura grecollatina. Sempre dèiem que ben bé semblava que l’haguessin arrancat de les pàgines del còmic d’Astèrix i Obèlix i l’haguessin transportat a la nostra era. De fet, entre nosaltres li dèiem ‘el grecollatí’. Dubto que mai arribi a conèixer algú que sigui capaç d’escriure poesia en llatí fent servir la mètrica llatina o que arribi a explicar la història de l’imperi romà des del seu inici fins a les seves acaballes com si fos un conte o que sàpiga explicar la mitologia grecollatina com ho feia ell. Suposo que aquests condiments fan un bon mestre. Va fer que m’agradés el llatí i va fer que tota una classe no caigués en el parany de pensar que estudiar llatí a hores d’ara era inútil. Perquè estudiar llatí és estudiar la història de les nostres llengües, i de ben segur que no m’importaria gens tornar-m’hi a posar i poder ser capaç de traduir un altre cop a grans autors clàssics. Així que m’afegeixo a la idea de la Maria i el Luis d’apuntar-nos a un curs de llatí.
Em sembla que en aquesta entrada tampoc he aconseguit ser breu... A veure si en la propera ho aconsegueixo! Qui hagi aconseguit arribar a llegir fins aquí demostra tenir molta paciència...
Vaig començar a estudiar la llengua d’Astèrix i Tintin a primer de batxillerat perquè la meva escola l’oferia com a optativa i em va semblar una bona oportunitat per començar a introduir-me en la llengua francesa. A més, així ja no havia de pensar més en les optatives, ja que apuntar-se a francès implicava fer-ne durant els dos anys de batxillerat. A les classes érem poca gent, potser érem 10 persones, de manera que es podia aprofitar força. Ara bé hi havia dos petits inconvenients: d’una banda la poca càrrega lectiva (només una hora a la setmana) i d’altra banda la diferència de nivells dels alumnes (hi havia gent, com era el meu cas, que no havíem estudiat mai el francès i gent que ja feia anys que n’estudiava). En resum: tot i que les condicions eren idònies per aprendre molt, vaig aprendre el just o més aviat poc. Com que el desnivell de coneixements de la llengua era força diferent vam dedicar gairebé tot el curs a aprendre llistes interminables de vocabulari: que si ara les fuites, que si ara els oficis, els sentiments, etc. De tant en tant fèiem una mica de gramàtica, per poder posar en joc les llistes de vocabulari i de verbs que havíem après, però poca cosa més. No parlem ja de les habilitats comunicatives... He de dir que vam fer més exercicis orals que escrits, per això que el francès s’assembla força al català i al castellà i podíem improvisar força, però si ara hagués d’escriure en francès em costaria una barbaritat! En conclusió, vaig acabar avorrint una mica el francès, però això no em va fer perdre les ganes de tornar-m’hi a posar uns anys més tard. I la segona oportunitat se’m va donar a Anglaterra, mentre feia l’estada de segon de Traducció a Southampton. Allà vaig notar que les classes de llengües podien ser molt diferents segons el país on es fessin. De fet, em vaig adonar que les classes a Anglaterra estaven molt més enfocades a desenvolupar habilitats comunicatives que no pas de gramàtica, com estem acostumats aquí. Això no vol dir que la gramàtica no sigui necessària, perquè aquelles classes em van fer veure que la gramàtica és molt important a l’hora d’aprendre una llengua. Vaja, que com ja s’ha dit sovint, els extrems no són bons. En fi, la qüestió és que en el cas del francès, aquelles classes em van anar bé, ja que em fan fer tornar la motivació i vaig recuperar les ganes d’aprendre’n. Recordo que cada setmana havíem d’entregar una tasca per escrit i a la classe de seminari solíem fer debats entre tota la classe. Només esperava seguir estudiant la llengua en arribar a Barcelona. Però un cop vaig tornar a la rutina i la quotidianitat que em suposa ser a Barcelona, em va faltar el temps, com ja dec haver comentat en alguna entrada anterior, el meu gran enemic. Així que com tampoc volia deixar l’alemany ni l’anglès de banda, vaig haver de deixar el meu francès força arraconat. De totes maneres, estic segura que un dia o altre n’aprendré.
Per molts la reina de les llengües, per d’altres aquella llengua morta que ja no val la pena aprendre, el que és del tot cert és que el llatí és la mare de moltes de les llengües que parlem avui dia. La meva història amb aquesta llengua no té res de particular, suposo que deu ser semblant a la de molts dels que ens trobem a la classe. El vaig estudiar perquè formava part de les assignatures de l’itinerari d’Humanitats, que és el batxillerat que vaig fer jo. Ara bé, he de dir que des del primer moment em va encantar i només esperava poder recordar-me d’alguna cosa més en acabar que del típic rosa-rosae-rosa. I la veritat és que en certa manera ho he aconseguit, ja que encara puc recitar de memòria la 1a, la 2a i la 3a declinació. La manera com el vaig aprendre va ser molt tradicional: vaig aprendre de memòria les declinacions de noms i adjectius, els verbs, els determinants i després... ens vam tirar de cap a la piscina amb la traducció de grans autors clàssics com Ciceró, Virgili, Homer, etc. Sempre s’ha dit que un bon mestre hi pot fer molt perquè t’agradi una assignatura o simplement l’odiïs i l’avorreixis per sempre més. En el cas del llatí, el mestre era immillorable. Era un senyor gran que si d’una cosa sabia era de llatí, grec i cultura grecollatina. Sempre dèiem que ben bé semblava que l’haguessin arrancat de les pàgines del còmic d’Astèrix i Obèlix i l’haguessin transportat a la nostra era. De fet, entre nosaltres li dèiem ‘el grecollatí’. Dubto que mai arribi a conèixer algú que sigui capaç d’escriure poesia en llatí fent servir la mètrica llatina o que arribi a explicar la història de l’imperi romà des del seu inici fins a les seves acaballes com si fos un conte o que sàpiga explicar la mitologia grecollatina com ho feia ell. Suposo que aquests condiments fan un bon mestre. Va fer que m’agradés el llatí i va fer que tota una classe no caigués en el parany de pensar que estudiar llatí a hores d’ara era inútil. Perquè estudiar llatí és estudiar la història de les nostres llengües, i de ben segur que no m’importaria gens tornar-m’hi a posar i poder ser capaç de traduir un altre cop a grans autors clàssics. Així que m’afegeixo a la idea de la Maria i el Luis d’apuntar-nos a un curs de llatí.
Em sembla que en aquesta entrada tampoc he aconseguit ser breu... A veure si en la propera ho aconsegueixo! Qui hagi aconseguit arribar a llegir fins aquí demostra tenir molta paciència...
1 comentari:
Lo del Latín es muy interesante. A mí siempre me gustó (debo ser un poquito rarita) pero tampoco le daba la importancia que realmente tenía y no lo supe aprovechar bien. Si hubiera sabido de aquella que me iba a dedicar a esto de las lenguas, otro gallo habría cantado.. kikirikí... (como cantarán los gallos en latín??)
Publica un comentari a l'entrada