Posar-me a pensar en teories psicològiques no és gens fàcil! Bé, és el que té això de les teories... que has de trobar l’aplicació pràctica per entendre-les bé. Així que començaré per aquí. Com eren les meves classes de llengües? Quina relació tenia jo amb els meus companys i professors?
Un altre cop, trobo dos tipus diferents de classes d’aprenentatge de llengües. Així que seguint amb la dicotomia que he anat fent al llarg d’aquest blog, faig una distinció entre les classes de llengües de l’escola i les classes de llengües que he fet fora de l’àmbit escolar.
Pel que fa a les classes d’anglès, llatí, català i castellà a l’escola, diria que la teoria predominant era el conductisme. Qui no ha passat per les classes de llengua catalana sense aprendre’s algun poema de Maragall o per les de castellà sense aprendre algun vers de Bécquer? (Volverán las oscuras golondrinas/en tu balcón sus nidos a colgar...) Em penso que tots els que hem estat escolaritzats a Catalunya ens hem hagut d’aprendre alguna vegada un poema o un vers de Nadal i després recitar-lo en veu alta davant de tota la classe. Recordo que em posava molt nerviosa quan sentia el meu nom “Marta, a la pissarra!”. I ara, amb el pas dels anys penso, de què servia que ens aprenguéssim poemes? Que potser es pensava que ens encomanaríem de l’art del bon escriure dels poetes? Si era això, no vam assolir els objectius perquè ni ens vam convertir en poetes i poetesses, ni van aconseguir que adquiríssim un vocabulari culte i refinat. I què me’n dieu de les llistes de verbs irregulars? O de les declinacions del llatí... Aquí sí que no hi va haver escapatòria! Tots a memoritzar com a lloros, amb el perill que això comporta: vomitar tot el que saps a l’examen i oblidar-ho en menys de mitja hora.
El cognitivisme també ha estat present en moltes de les meves classes de llengües a l’escola. El dia que vam explicar a classe les teories psicològiques vam fer un exercici molt curiós que demostrava que no calia entendre un text per poder respondre bé les preguntes de comprensió lectora. Sembla paradoxal, oi, que en un exercici de comprensió lectora no calgui comprendre el text? Però està demostrat que és així. Recordo que a l’escola, quan érem petits i començàvem a aprendre anglès, de tant en tant ens feien algun exercici de comprensió lectora. Jo pensava, però com volen que intentem entendre un text si no sabem què volen dir la majoria de les paraules? o si tot el que sé ho sé per les cançons del tipus “Hello, hello, my name is Jennifer, hello, hello, my name is Paul [...]”? La qüestió és que després, sorprenentment, contestava les preguntes i ho feia bé. Ho feia per pura intuïció i seguint l’exemple que teníem com a model de resposta, però si se m’hagués preguntat de què anava el text no hagués sabut què dir.
Quant a les classes d’anglès i alemany fora de l’escola, crec que la teoria psicològica predominant ha estat sempre l’humanisme. En les classes extraescolars tot s’havia de fer per parelles, les discussions eren en grups, les intervencions a classe eren espontànies, etc. Sens dubte, en un curs de llengües en qualsevol escola d’idiomes es potencia molt més l’habilitat comunicativa oral. Sovint es proposen debats per discutir entre els membres d’una taula, o petits diàlegs per fer entre parelles... fins i tot els exercicis de gramàtica es feien en parelles! Es fomentava, per tant, el bon ambient a l’aula i la relació entre els companys de classe. Suposo que una de les coses que més m’ha agradat és la llibertat que tens a l’hora d’intervenir, és a dir, no cal que sigui el professor el que et digui que parlis o que callis, sinó que parles “quan vols”. Això et dóna peu a agafar més confiança en tu mateix i a atrevir-te a parlar, la gran por que patim molts estudiants quan aprenem una llengua. I tenim por a parlar per por a fer el ridícul. I tenim por a fer el ridícul, perquè això implica haver comès molts errors... Vaja, que és un peix que es mossega la cua. Però en les meves classes d’anglès i alemany extraescolars, la competivitat no era tan present com a l’escola, i a mida que vaig anar pujant de nivell i la gent amb qui anava a classe era també més gran, la competivitat perdia terreny. La gent no s’està per competicions com els nens, sinó que l’únic que vol és aprendre. En definitiva, que si et els professors et corregien no t’ho prenies com un fracàs personal. En fi, penso que aquesta és l’experiència més propera a l’humanisme que he tingut. Ara bé, he de matisar que en aquestes classes extraescolars també hi havia exercicis que s’aproximaven més al cognitivisme, tot i que eren les mínimes. Un exemple: aprendre’s les declinacions de l’alemany. Per molt humanistes que vulguin ser les classes, les declinacions s’han d’aprendre sí o sí.
Pel que fa al socioconstructivisme, no recordo haver tingut mai cap experiència amb aquesta teoria, però sens dubte la trobo molt interessant. Qui sap, potser aprenc italià amb un mètode amb rerefons socioconstructivista?
Un altre cop, trobo dos tipus diferents de classes d’aprenentatge de llengües. Així que seguint amb la dicotomia que he anat fent al llarg d’aquest blog, faig una distinció entre les classes de llengües de l’escola i les classes de llengües que he fet fora de l’àmbit escolar.
Pel que fa a les classes d’anglès, llatí, català i castellà a l’escola, diria que la teoria predominant era el conductisme. Qui no ha passat per les classes de llengua catalana sense aprendre’s algun poema de Maragall o per les de castellà sense aprendre algun vers de Bécquer? (Volverán las oscuras golondrinas/en tu balcón sus nidos a colgar...) Em penso que tots els que hem estat escolaritzats a Catalunya ens hem hagut d’aprendre alguna vegada un poema o un vers de Nadal i després recitar-lo en veu alta davant de tota la classe. Recordo que em posava molt nerviosa quan sentia el meu nom “Marta, a la pissarra!”. I ara, amb el pas dels anys penso, de què servia que ens aprenguéssim poemes? Que potser es pensava que ens encomanaríem de l’art del bon escriure dels poetes? Si era això, no vam assolir els objectius perquè ni ens vam convertir en poetes i poetesses, ni van aconseguir que adquiríssim un vocabulari culte i refinat. I què me’n dieu de les llistes de verbs irregulars? O de les declinacions del llatí... Aquí sí que no hi va haver escapatòria! Tots a memoritzar com a lloros, amb el perill que això comporta: vomitar tot el que saps a l’examen i oblidar-ho en menys de mitja hora.
El cognitivisme també ha estat present en moltes de les meves classes de llengües a l’escola. El dia que vam explicar a classe les teories psicològiques vam fer un exercici molt curiós que demostrava que no calia entendre un text per poder respondre bé les preguntes de comprensió lectora. Sembla paradoxal, oi, que en un exercici de comprensió lectora no calgui comprendre el text? Però està demostrat que és així. Recordo que a l’escola, quan érem petits i començàvem a aprendre anglès, de tant en tant ens feien algun exercici de comprensió lectora. Jo pensava, però com volen que intentem entendre un text si no sabem què volen dir la majoria de les paraules? o si tot el que sé ho sé per les cançons del tipus “Hello, hello, my name is Jennifer, hello, hello, my name is Paul [...]”? La qüestió és que després, sorprenentment, contestava les preguntes i ho feia bé. Ho feia per pura intuïció i seguint l’exemple que teníem com a model de resposta, però si se m’hagués preguntat de què anava el text no hagués sabut què dir.
Quant a les classes d’anglès i alemany fora de l’escola, crec que la teoria psicològica predominant ha estat sempre l’humanisme. En les classes extraescolars tot s’havia de fer per parelles, les discussions eren en grups, les intervencions a classe eren espontànies, etc. Sens dubte, en un curs de llengües en qualsevol escola d’idiomes es potencia molt més l’habilitat comunicativa oral. Sovint es proposen debats per discutir entre els membres d’una taula, o petits diàlegs per fer entre parelles... fins i tot els exercicis de gramàtica es feien en parelles! Es fomentava, per tant, el bon ambient a l’aula i la relació entre els companys de classe. Suposo que una de les coses que més m’ha agradat és la llibertat que tens a l’hora d’intervenir, és a dir, no cal que sigui el professor el que et digui que parlis o que callis, sinó que parles “quan vols”. Això et dóna peu a agafar més confiança en tu mateix i a atrevir-te a parlar, la gran por que patim molts estudiants quan aprenem una llengua. I tenim por a parlar per por a fer el ridícul. I tenim por a fer el ridícul, perquè això implica haver comès molts errors... Vaja, que és un peix que es mossega la cua. Però en les meves classes d’anglès i alemany extraescolars, la competivitat no era tan present com a l’escola, i a mida que vaig anar pujant de nivell i la gent amb qui anava a classe era també més gran, la competivitat perdia terreny. La gent no s’està per competicions com els nens, sinó que l’únic que vol és aprendre. En definitiva, que si et els professors et corregien no t’ho prenies com un fracàs personal. En fi, penso que aquesta és l’experiència més propera a l’humanisme que he tingut. Ara bé, he de matisar que en aquestes classes extraescolars també hi havia exercicis que s’aproximaven més al cognitivisme, tot i que eren les mínimes. Un exemple: aprendre’s les declinacions de l’alemany. Per molt humanistes que vulguin ser les classes, les declinacions s’han d’aprendre sí o sí.
Pel que fa al socioconstructivisme, no recordo haver tingut mai cap experiència amb aquesta teoria, però sens dubte la trobo molt interessant. Qui sap, potser aprenc italià amb un mètode amb rerefons socioconstructivista?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada