Aules petites, grans, rodones, quadrades… ufffff

L’aula més ben acondicionada... bona pregunta!!! Doncs he de fer una mica de memòria perquè al llarg de la meva vida estudiantil puc considerar que he passat per un bon reguitzell d’aules de mides i formes diferents. Però ara que hi penso crec que les millors aules d’aprenentatge d’idiomes en les que he estat mai són les del Goethe Institut i les de l’Institut Britànic. Tenien gairebé tots els components que jo demano a una aula ideal: taules grans, hexagonals, amb llum natural, pissarra blanca, retroprojector de transparències, televisor, vídeo, aparell de DVD i reproductor de música. No podem negar que eren aules completes. Quina llàstima que aquests recursos només els tinguem en llocs on el preu que pagues per unes classes d’anglès o d’alemany és força alt. Ah, i gairebé me’n descuido.... en aquests dos centres també hi ha una biblioteca amb una zona de materials d’autoaprenentatge (una resources room, com en deien a la universitat on vaig estar a Anglaterra). Potser sembla que n’estigui fent una mica de propaganda, però les coses com siguin, les aules estan ben pensades: són còmodes per aprendre.
El fet que les taules siguin hexagonals dóna molt joc a l’hora de fer activitats en grups, ja que l’atenció dels alumnes no se centra en la pissarra, sinó en el grup d’estudiants asseguts en una mateixa taula. A més, aquestes taules de què us parlo no eren una de sola, és a dir, una taula hexagonal estava formada per dues meitats que juntes formen l’hexàgon, de manera que si en una classe hi ha molts alumnes, sempre es poden separar les taules i n’obtens el doble!

Ara bé, també he estat en aules on els materials, el mobiliari o la distribució de l’espai no eren tan òptims. El que no m’agrada gens, per exemple, són les taules de braç, com les que trobem a l’auditori de la nostra facultat o a tantes acadèmies d’idiomes. Penso que no són gens còmodes per escriure. Potser sí que són fàcils de moure d’una banda a una altra, però quan es tracta d’escampar papers són d’allò més incòmodes. Els papers et comencen a caure, comences a buscar un full i no el trobes, aleshores perd el llapis... un caos vaja! No parlem ja si et toca fer un examen en una taula d’aquest estil... pot ser realment angoixant! Ara que recordo, els pupitres que teníem a l’escola tampoc estaven tan malament. No costava gaire d’aixecar-los i els podíem agrupar en forma de quadrat per fer treballs en grup i treballar còmodament. A més, cada membre del grup tenia el seu espai: la seva taula, el seu calaix... L’únic problema era que l’aula no era prou gran per fer tants canvis de lloc i... nosaltres. Recordo que era tot un rebombori canviar les taules de lloc. Era tant el soroll i el xivarri que muntàvem que al final els mestres se’n van cansar i l’únic moviment que fèiem era el d’ajuntar dues taules (la teva amb la del company del costat). Ara que hi penso, veig que tampoc donàvem massa joc els alumnes a classe... santa paciència!

I parlant de companys... personalment penso que la relació entre els companys d’una classe d’idiomes és molt important perquè l’aprenentatge es desenvolupi de manera satisfactòria. És important que la relació sigui distesa i que hi hagi prou confiança per tal que en les activitats orals es perdi la tan temuda vergonya. Crec que la vergonya en parlar només es pot perdre si la relació amb els companys és bona. Si a la classe es respira bon ambient, l’èxit en l’aprenentatge d’idiomes està pràcticament assegurat. I dic “pràcticament” perquè està clar que l’alumne també hi ha de posar voluntat pròpia. Els companys poden afavorir l’aprenentatge, però si una cosa m’ha quedat clara al llarg d’aquests anys és que l’aprenentatge d’una llengua és com la construcció d’una casa. Es comença pels fonaments i poc a poquet es va arribant a la teulada, però en cap cas surt del no-res. Però què hi ha que no exigeixi un mínim esforç?

Pel que fa al nombre d’estudiants per classe, penso que l’ideal és que en un curs hi hagi entre 10 i 14 estudiants. Més és massa i menys, massa poc. Ja ho diuen que els extrems no són mai bons. Jo m’he trobat amb classes de tota mena, classes on érem tres alumnes i classes on érem més de quinze i no repetiria cap de les dues experiències. Recordo que un any que feia classes d’anglès al migdia només érem tres alumnes inscrits al curs i no em va agradar gens. En primer lloc perquè les activitats en parelles ja estan del tot descartades. En segon lloc, els debats són força pobres, ja que no hi ha gran diversitat d’opinions. A més, només que un dels estudiants es posi malalt ja gairebé tens una classe particular. És cert que el professor pot estar molt més al teu damunt, però no sé si m’acaba de fer el pes això tampoc... En fi, trobo que no és tan enriquidor. Això em passa per fer classes dimecres a les 14h! El cas oposat me’l vaig trobar en un curs d’alemany que vaig fer fa dos anys els dissabtes al matí. Érem 18 estudiants. Allò era un caos. Quan fèiem activitats de discutir en grup hi havia grups que acabaven molt ràpid, d’altres que s’entretenien més... La qüestió és que ningú acabava alhora. Per tant, o bé uns havien d’esperar els altres, o hi havia grups que havien de deixar l’activitat a mitges o el professor havia de partir la seva atenció en un munt de taules diferents. A més, una classe amb tants alumnes limita molt el nombre d’intervencions que pots fer per classe, amb la qual cosa el desenvolupament de les habilitats comunicatives orals es veu afectat. Era una classe massa caòtica, can xauxa.

A l’hora d’escollir un curs d’idiomes hi ha molts criteris a seguir, moltes característiques del curs per mirar abans de decidir-se per un o altre. Ens trobem en un mercat on a cada parada ofereixen un producte diferent, ara només és qüestió de saber triar bé segons els nostres necessitats. “Cursos intensius, extensius, de preparació d’examen, de matí, de tarda, amb última tecnologia, amb materials tradicionals, amb aules grans, petites...” Qui s’apunta a venir al mercat a comprar cursos d’idiomes?