Exàmens, exàmens i més exàmens o treballs, treballs i més treballs. Últimament sembla que amb el Pla Bolonya els exàmens es converteixen cada cop més en treballs, que no són menys costosos que els exàmens. Juny és el mes per excel·lència dels exàmens. Que vols fer algun examen oficial? Al juny. Que fas classes extraescolars d’alguna matèria i t’han d’avaluar? També trien el mes de juny. I a sobre, els exàmens de la universitat. Vaja, que al final les tres últimes setmanes del mes de juny són les més estressants que hi pot haver per un estudiant. Només fa falta veure la seva agenda: més atapeïda és impossible.
Ara bé, tampoc cal exagerar... jo almenys he tingut la sort de no tenir mai cap examen d’aquests que duren hores i hores, des de les vuit del matí fins que es fa fosc. Els més llargs que he fet mai han estat el Mittelstuffe, els exàmens d’aptitud de l’EOI d’anglès i d’alemany i, com no hi podien faltar, la “tríada Cambridge”: FCE (First Certificate), CAE (Advanced), CPE (Proficiency). Aquests exàmens, com ja sabeu, es componen de proves diferents (una per cada competència lingüística: prova de comprensió oral, prova d’expressió escrita, prova oral, prova de comprensió lectora i, finalment, la prova de correcció gramatical) i mai es fan tot d’una, és a dir, entre prova i prova sempre hi ha un petit descans (un màxim d’un quart d’hora), sinó sí que seria impossible respondre mínimament bé les diferents proves.
Aquí queda demostrada la meva “enfermetat” al llarg de la meva vida com a estudiant: la titolitis. Ara sí que no ho puc negar. Seguint amb el tema dels exàmens... Com s’ha comentat amb molts d’altres blogs aquests exàmens que acabo d’esmentar són exàmens que duren hores, de les 10h a les 16:30h aproximadament. Es fa pesat fer exàmens tan llargs (per més que hi hagi un descanset). Comences amb molta energia les primeres hores, però a mida que van passant les hores el cos es cansa d’estar assegut a la cadira i del cap ja en surt fum! Penso que un examen per ser adequat de temps hauria de durar com a molt tres hores, perquè sinó l’atenció i la concentració de l’estudiant baixen molt.
A banda d’aquests exàmens oficials, recordo un examen especialment llarg a l’escola també. Es tracta del darrer examen de llengua catalana de batxillerat. Vam estar gairebé quatre hores tancats a classe. Era un examen de quatre o cinc fulls a doble cara. Ens ho van preguntar tot: tot el que havíem fet durant els dos anys de batxillerat. No hi havia absolutament res que es deixés: comentari de text, anàlisi de poesia, funcions del llenguatge, vocabulari, anàlisi sintàctica, conjugació de verbs, fonètica, pronoms febles, preguntes teòriques... absolutament tot! També és veritat que estava pensat de tal manera que aquells que havien anat suspenent el català al llarg dels diferents trimestres de batxillerat la poguessin recuperar tota per mitjà d’aquell examen. Déu n’hi do! Recordo que vam sortit tots cansadíssims. Era la primera vegada que fèiem un examen tan llarg.
Ara bé, el fet de tenir certa experiència fent exàmens de llengües crec que no em garanteix l’èxit. M’agrada anar sempre amb peus de plom. No sé si sóc bona fent exàmens de llengües, si bé és cert que per ara no em puc queixar de com m’han anat les coses. Però penso que és més aviat una qüestió de saber bandejar bé els exàmens, de tenir tècnica, trucs. Crec que és molt important llegir bé els enunciats, com ha quedat ben clar en el blog del Gilmar i sobretot, contestar el que et demanen: ni més ni menys. Està clar, per exemple, que en una prova d’expressió escrita el que es pretén és que facis servir tot aquell munt de fraseologia i expressions pròpies de la llengua que t’han ensenyat a classe o aquell vocabulari més específic i genuí que, tot i que tu no el faries servir, “queda bé” posar-lo en una prova de redacció. Crec que més o menys passa el mateix amb la resta d’exàmens: simplement es tracta d’entendre què és el que et demanen i contestar d’acord amb les expectatives del corrector. Això, evidentment, sempre que es pugui, perquè una cosa és saber el que et demanen i una altra és saber respondre...
Els nervis són un altre element clau a l’hora de fer un examen. Jo no els puc evitar. Intento no posar-me nerviosa, però quan falten pocs minuts per començar l’examen no hi ha qui em tregui els nervis de sobre. Ara bé, tan bon punt em reparteixen l’examen em passa tot, em tranquil·litzo i començo a mirar detingudament el full, em llegeixo els enunciats i... després de contemplar la classe ben bé durant deu minuts (o a vegades fins i tot més) començo a respondre el meu examen. Aquest ritual el repeteixo en tots els exàmens, menys en els d’interpretació, és clar. No sé per què m’he d’aturar, però sí que és veritat que no puc començar de cop. A vegades penso que si em veuen els professors es deuen pensar que vull copiar o que estic vigilant per treure la “xuleta”, però no és així. Simplement necessito pensar una estona, mirar la gent. Cada cop em passa més que quan veig tot el que he de contestar en un examen m’agafa com una mena de mandra d’escriure. Sí, ja ho sé que és estrany, però em passa. Suposo que això també influeix en aquests deu minuts que em prenc de descans abans de començar un examen. L’únic problema que em comporta això és que acostumo a ser l’última en acabar l’examen. Jo ja sóc lenta de per sí, doncs imagina’t si a sobre emprenc el luxe d’aturar-me abans de començar l’examen o a vegades fins i tot em torno a aturar al mig de l’examen. Suposo que ho dec portar als gens això de la lentitud perquè si altra cosa no m’he sentit a la meva vida és que sóc lenta. M’ho deien ja de ben petita. A l’escola sempre era l’última a sortir de la classe (bé, com a la universitat), l’última a recollir els trastos per marxar cap a casa, l’última a fer els deures... l’última en pràcticament tot. Però ser l’última en acabar un examen també em posa nerviosa. Quan començo a veure que la gent surt i a mi encara em queda molt per acabar em començo a posar nerviosa i aleshores miro el rellotge cada dos minuts. Quin horror! Si no sóc jo sola que estic a la classe fent l’examen em quedo més tranquil·la, però tot i així intento entregar-lo la penúltima. Sé que no és una gran solució, però és la meva.
Bé, doncs crec que això és tot el que tinc a dir pel que fa al tema exàmens... una paraula que només de sentir-la fa agafar mal de cap a més d’una persona. Tan de bo tots els exàmens els poguéssim acabar dient, com Juli Cèsar veni, vidi, vici.
Ara bé, tampoc cal exagerar... jo almenys he tingut la sort de no tenir mai cap examen d’aquests que duren hores i hores, des de les vuit del matí fins que es fa fosc. Els més llargs que he fet mai han estat el Mittelstuffe, els exàmens d’aptitud de l’EOI d’anglès i d’alemany i, com no hi podien faltar, la “tríada Cambridge”: FCE (First Certificate), CAE (Advanced), CPE (Proficiency). Aquests exàmens, com ja sabeu, es componen de proves diferents (una per cada competència lingüística: prova de comprensió oral, prova d’expressió escrita, prova oral, prova de comprensió lectora i, finalment, la prova de correcció gramatical) i mai es fan tot d’una, és a dir, entre prova i prova sempre hi ha un petit descans (un màxim d’un quart d’hora), sinó sí que seria impossible respondre mínimament bé les diferents proves.
Aquí queda demostrada la meva “enfermetat” al llarg de la meva vida com a estudiant: la titolitis. Ara sí que no ho puc negar. Seguint amb el tema dels exàmens... Com s’ha comentat amb molts d’altres blogs aquests exàmens que acabo d’esmentar són exàmens que duren hores, de les 10h a les 16:30h aproximadament. Es fa pesat fer exàmens tan llargs (per més que hi hagi un descanset). Comences amb molta energia les primeres hores, però a mida que van passant les hores el cos es cansa d’estar assegut a la cadira i del cap ja en surt fum! Penso que un examen per ser adequat de temps hauria de durar com a molt tres hores, perquè sinó l’atenció i la concentració de l’estudiant baixen molt.
A banda d’aquests exàmens oficials, recordo un examen especialment llarg a l’escola també. Es tracta del darrer examen de llengua catalana de batxillerat. Vam estar gairebé quatre hores tancats a classe. Era un examen de quatre o cinc fulls a doble cara. Ens ho van preguntar tot: tot el que havíem fet durant els dos anys de batxillerat. No hi havia absolutament res que es deixés: comentari de text, anàlisi de poesia, funcions del llenguatge, vocabulari, anàlisi sintàctica, conjugació de verbs, fonètica, pronoms febles, preguntes teòriques... absolutament tot! També és veritat que estava pensat de tal manera que aquells que havien anat suspenent el català al llarg dels diferents trimestres de batxillerat la poguessin recuperar tota per mitjà d’aquell examen. Déu n’hi do! Recordo que vam sortit tots cansadíssims. Era la primera vegada que fèiem un examen tan llarg.
Ara bé, el fet de tenir certa experiència fent exàmens de llengües crec que no em garanteix l’èxit. M’agrada anar sempre amb peus de plom. No sé si sóc bona fent exàmens de llengües, si bé és cert que per ara no em puc queixar de com m’han anat les coses. Però penso que és més aviat una qüestió de saber bandejar bé els exàmens, de tenir tècnica, trucs. Crec que és molt important llegir bé els enunciats, com ha quedat ben clar en el blog del Gilmar i sobretot, contestar el que et demanen: ni més ni menys. Està clar, per exemple, que en una prova d’expressió escrita el que es pretén és que facis servir tot aquell munt de fraseologia i expressions pròpies de la llengua que t’han ensenyat a classe o aquell vocabulari més específic i genuí que, tot i que tu no el faries servir, “queda bé” posar-lo en una prova de redacció. Crec que més o menys passa el mateix amb la resta d’exàmens: simplement es tracta d’entendre què és el que et demanen i contestar d’acord amb les expectatives del corrector. Això, evidentment, sempre que es pugui, perquè una cosa és saber el que et demanen i una altra és saber respondre...
Els nervis són un altre element clau a l’hora de fer un examen. Jo no els puc evitar. Intento no posar-me nerviosa, però quan falten pocs minuts per començar l’examen no hi ha qui em tregui els nervis de sobre. Ara bé, tan bon punt em reparteixen l’examen em passa tot, em tranquil·litzo i començo a mirar detingudament el full, em llegeixo els enunciats i... després de contemplar la classe ben bé durant deu minuts (o a vegades fins i tot més) començo a respondre el meu examen. Aquest ritual el repeteixo en tots els exàmens, menys en els d’interpretació, és clar. No sé per què m’he d’aturar, però sí que és veritat que no puc començar de cop. A vegades penso que si em veuen els professors es deuen pensar que vull copiar o que estic vigilant per treure la “xuleta”, però no és així. Simplement necessito pensar una estona, mirar la gent. Cada cop em passa més que quan veig tot el que he de contestar en un examen m’agafa com una mena de mandra d’escriure. Sí, ja ho sé que és estrany, però em passa. Suposo que això també influeix en aquests deu minuts que em prenc de descans abans de començar un examen. L’únic problema que em comporta això és que acostumo a ser l’última en acabar l’examen. Jo ja sóc lenta de per sí, doncs imagina’t si a sobre emprenc el luxe d’aturar-me abans de començar l’examen o a vegades fins i tot em torno a aturar al mig de l’examen. Suposo que ho dec portar als gens això de la lentitud perquè si altra cosa no m’he sentit a la meva vida és que sóc lenta. M’ho deien ja de ben petita. A l’escola sempre era l’última a sortir de la classe (bé, com a la universitat), l’última a recollir els trastos per marxar cap a casa, l’última a fer els deures... l’última en pràcticament tot. Però ser l’última en acabar un examen també em posa nerviosa. Quan començo a veure que la gent surt i a mi encara em queda molt per acabar em començo a posar nerviosa i aleshores miro el rellotge cada dos minuts. Quin horror! Si no sóc jo sola que estic a la classe fent l’examen em quedo més tranquil·la, però tot i així intento entregar-lo la penúltima. Sé que no és una gran solució, però és la meva.
Bé, doncs crec que això és tot el que tinc a dir pel que fa al tema exàmens... una paraula que només de sentir-la fa agafar mal de cap a més d’una persona. Tan de bo tots els exàmens els poguéssim acabar dient, com Juli Cèsar veni, vidi, vici.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada