Això va de teories!

És interessant que siguem nosaltres mateixos, pacients de teories lingüístiques diverses en la nostra faceta d’estudiants de llengües, els que ara analitzem com ha estat la feina que s’ha fet a l’altra banda de l’àrea de joc. En quines teories s’han recolzat els nostres professors de llengües? Quina ens ha anat millor per aprendre una llengua? Hem seguit sempre la mateixa teoria lingüística? Potser són plantejaments que mai abans ens havíem fet, però arribats a aquest punt i tenint en compte que molts de nosaltres contemplem la possibilitat d’esdevenir professors de llengües, ja va sent hora que ens fem (i que ens responem) aquestes preguntes. Així que això mateix és el que intentaré fer jo.

Vist amb una mica de perspectiva, m’adono que al llarg de tot el meu recorregut pel camí que porta a l’aprenentatge de llengües, he estat “víctima” (si se’n pot dir així) de la gramàtica tradicional. Des de l’aprenentatge de les meves L1 (català i castellà) fins a l’anglès, passant pel llatí, a l’escola sempre s’han basat en la gramàtica tradicional. Un mètode rígid, avorrit pels alumnes i de dubtosa eficàcia en segons quines llengües. És a dir, si bé penso que la gramàtica tradicional és una bona teoria a seguir per ensenyar llengües com el llatí o el grec clàssic o fins i tot les L1, en què la competència oral dels alumnes ja està molt desenvolupada i el que els cal aprendre és la gramàtica, l’ortografia, etc. per aprendre a utilitzar bé la seva llengua en tots els registres possibles, no penso que sigui la millor teoria a seguir per ensenyar llengües estrangeres.

Amb això no vull dir que la gramàtica i el vocabulari no siguin eines importants a l’hora d’aprendre una llengua estrangera, però penso que en els primers estadis d’aprenentatge no són ni molt menys indispensables. Perdre la por a parlar i ser capaç de comunicar-nos en la llegua estrangera és l’objectiu final de moltes de les persones que ens aventurem a aprendre una nova llengua, i penso que és important fomentar la situació comunicativa des dels primers estadis de l’aprenentatge. És evident que la gramàtica és necessària, però trobo que es pot anar combinant amb exercicis de caire més estructuralista, de manera que s’introdueixin gairebé simultàniament les habilitats purament gramaticals (com per exemple conèixer l’ordre dels elements en una oració en la llengua estrangera, o l’estructura de la negació o la interrogació) i les habilitats comunicatives (tant orals com escrites, de manera que l’alumne sigui capaç de presentar-se, d’anar a comprar a una botiga o d’escriure una carta de reclamació). Com ja he comentat, a la meva escola sempre s’ha seguit la gramàtica tradicional. Però de què m’han servit ara les múltiples i interminables llistes de vocabulari que em van fer aprendre de memòria a les classes d’anglès? Ara mateix us puc ben assegurar que ja no me’n recordo ni de la meitat. Recordo que fèiem exàmens només de vocabulari. El que sí que puc dir que m’ha servit és aprendre’m la llista de verbs irregulars!

Pel que fa a les classes que he fet fora de l’escola, la cosa canvia una mica. Tant a les classes d’anglès com a les d’alemany, he notat que tenen més pes teories com l’estructuralisme, la gramàtica generativa o la lingüística. En les classes d’alemany, per exemple, he après la llengua per mitjà d’una combinació de dues teories: la gramàtica generativa i la lingüística textual. És en les classes d’alemany on l’error no s’ha tractat com un simple error, sinó com un pas més en l’aprenentatge de la llengua, i és que abans d’escriure una redacció declinant sempre bé, n’has d’haver escrit moltes cometent molts errors. I com diuen alguns mestres, dels errors també se n’aprèn (i molt!).

L’anglès l’he après seguint teories diverses. Segur que si fes un resum de cada classe d’anglès per la qual he passat, trobaria darrere dels llibres i darrere els exercicis que ens feien fer els professors una teoria diferent. Faig memòria i retrocedeixo a la meva primera classe d’anglès en una acadèmia... Recordo que el primer que vam aprendre va ser l’abecedari (sempre en forma de cançó, evidentment!) i seguidament vam aprendre a descriure’ns, a presentar-nos i a entendre l’anglès “de veritat” per mitjà dels dibuixos animats que feien al canal de televisió Cartoon Network. Recordo que l’important no era el que no enteníem (que probablement era la majoria), sinó el que sí que havíem entès. Sempre vèiem la tele els últims deu minuts de classe i ja ho crec que motivava haver entès algunes de les paraules que havia dit l’Scooby-Doo! Podríem encaixar tot això en una teoria com la lingüística textual?

No cal dir que sempre que fas un curs de preparació d’algun examen oficial (sigui de la llengua que sigui), les classes prenen un aire molt “estructuralista”. Com que has de practicar més que mai les cinc competències que entren a l’examen (comprensió oral, comprensió lectora, expressió escrita, expressió oral i gramàtica), et converteixes en un expert de fer exercicis d’omplir buits i transformar actives a passives i viceversa. I suposo que és aquí on es troba amagada la clau de l’èxit en els exàmens de llengües: en saber què et demanen i què volen que contestis, i això només s’aconsegueix practicant... Però d’això ja en parlarem més endavant!