C’est fini!

Fins aquí han arribat les meves experiències lingüístiques. Espero que no us hàgiu cansat molt de llegir. L’estiu ja és al nostre damunt, així que ara només em queda desitjar-vos a tots que passeu molt bon estiu!!!

Veni, vidi, vici

Exàmens, exàmens i més exàmens o treballs, treballs i més treballs. Últimament sembla que amb el Pla Bolonya els exàmens es converteixen cada cop més en treballs, que no són menys costosos que els exàmens. Juny és el mes per excel·lència dels exàmens. Que vols fer algun examen oficial? Al juny. Que fas classes extraescolars d’alguna matèria i t’han d’avaluar? També trien el mes de juny. I a sobre, els exàmens de la universitat. Vaja, que al final les tres últimes setmanes del mes de juny són les més estressants que hi pot haver per un estudiant. Només fa falta veure la seva agenda: més atapeïda és impossible.

Ara bé, tampoc cal exagerar... jo almenys he tingut la sort de no tenir mai cap examen d’aquests que duren hores i hores, des de les vuit del matí fins que es fa fosc. Els més llargs que he fet mai han estat el Mittelstuffe, els exàmens d’aptitud de l’EOI d’anglès i d’alemany i, com no hi podien faltar, la “tríada Cambridge”: FCE (First Certificate), CAE (Advanced), CPE (Proficiency). Aquests exàmens, com ja sabeu, es componen de proves diferents (una per cada competència lingüística: prova de comprensió oral, prova d’expressió escrita, prova oral, prova de comprensió lectora i, finalment, la prova de correcció gramatical) i mai es fan tot d’una, és a dir, entre prova i prova sempre hi ha un petit descans (un màxim d’un quart d’hora), sinó sí que seria impossible respondre mínimament bé les diferents proves.

Aquí queda demostrada la meva “enfermetat” al llarg de la meva vida com a estudiant: la titolitis. Ara sí que no ho puc negar. Seguint amb el tema dels exàmens... Com s’ha comentat amb molts d’altres blogs aquests exàmens que acabo d’esmentar són exàmens que duren hores, de les 10h a les 16:30h aproximadament. Es fa pesat fer exàmens tan llargs (per més que hi hagi un descanset). Comences amb molta energia les primeres hores, però a mida que van passant les hores el cos es cansa d’estar assegut a la cadira i del cap ja en surt fum! Penso que un examen per ser adequat de temps hauria de durar com a molt tres hores, perquè sinó l’atenció i la concentració de l’estudiant baixen molt.

A banda d’aquests exàmens oficials, recordo un examen especialment llarg a l’escola també. Es tracta del darrer examen de llengua catalana de batxillerat. Vam estar gairebé quatre hores tancats a classe. Era un examen de quatre o cinc fulls a doble cara. Ens ho van preguntar tot: tot el que havíem fet durant els dos anys de batxillerat. No hi havia absolutament res que es deixés: comentari de text, anàlisi de poesia, funcions del llenguatge, vocabulari, anàlisi sintàctica, conjugació de verbs, fonètica, pronoms febles, preguntes teòriques... absolutament tot! També és veritat que estava pensat de tal manera que aquells que havien anat suspenent el català al llarg dels diferents trimestres de batxillerat la poguessin recuperar tota per mitjà d’aquell examen. Déu n’hi do! Recordo que vam sortit tots cansadíssims. Era la primera vegada que fèiem un examen tan llarg.

Ara bé, el fet de tenir certa experiència fent exàmens de llengües crec que no em garanteix l’èxit. M’agrada anar sempre amb peus de plom. No sé si sóc bona fent exàmens de llengües, si bé és cert que per ara no em puc queixar de com m’han anat les coses. Però penso que és més aviat una qüestió de saber bandejar bé els exàmens, de tenir tècnica, trucs. Crec que és molt important llegir bé els enunciats, com ha quedat ben clar en el blog del Gilmar i sobretot, contestar el que et demanen: ni més ni menys. Està clar, per exemple, que en una prova d’expressió escrita el que es pretén és que facis servir tot aquell munt de fraseologia i expressions pròpies de la llengua que t’han ensenyat a classe o aquell vocabulari més específic i genuí que, tot i que tu no el faries servir, “queda bé” posar-lo en una prova de redacció. Crec que més o menys passa el mateix amb la resta d’exàmens: simplement es tracta d’entendre què és el que et demanen i contestar d’acord amb les expectatives del corrector. Això, evidentment, sempre que es pugui, perquè una cosa és saber el que et demanen i una altra és saber respondre...

Els nervis són un altre element clau a l’hora de fer un examen. Jo no els puc evitar. Intento no posar-me nerviosa, però quan falten pocs minuts per començar l’examen no hi ha qui em tregui els nervis de sobre. Ara bé, tan bon punt em reparteixen l’examen em passa tot, em tranquil·litzo i començo a mirar detingudament el full, em llegeixo els enunciats i... després de contemplar la classe ben bé durant deu minuts (o a vegades fins i tot més) començo a respondre el meu examen. Aquest ritual el repeteixo en tots els exàmens, menys en els d’interpretació, és clar. No sé per què m’he d’aturar, però sí que és veritat que no puc començar de cop. A vegades penso que si em veuen els professors es deuen pensar que vull copiar o que estic vigilant per treure la “xuleta”, però no és així. Simplement necessito pensar una estona, mirar la gent. Cada cop em passa més que quan veig tot el que he de contestar en un examen m’agafa com una mena de mandra d’escriure. Sí, ja ho sé que és estrany, però em passa. Suposo que això també influeix en aquests deu minuts que em prenc de descans abans de començar un examen. L’únic problema que em comporta això és que acostumo a ser l’última en acabar l’examen. Jo ja sóc lenta de per sí, doncs imagina’t si a sobre emprenc el luxe d’aturar-me abans de començar l’examen o a vegades fins i tot em torno a aturar al mig de l’examen. Suposo que ho dec portar als gens això de la lentitud perquè si altra cosa no m’he sentit a la meva vida és que sóc lenta. M’ho deien ja de ben petita. A l’escola sempre era l’última a sortir de la classe (bé, com a la universitat), l’última a recollir els trastos per marxar cap a casa, l’última a fer els deures... l’última en pràcticament tot. Però ser l’última en acabar un examen també em posa nerviosa. Quan començo a veure que la gent surt i a mi encara em queda molt per acabar em començo a posar nerviosa i aleshores miro el rellotge cada dos minuts. Quin horror! Si no sóc jo sola que estic a la classe fent l’examen em quedo més tranquil·la, però tot i així intento entregar-lo la penúltima. Sé que no és una gran solució, però és la meva.

Bé, doncs crec que això és tot el que tinc a dir pel que fa al tema exàmens... una paraula que només de sentir-la fa agafar mal de cap a més d’una persona. Tan de bo tots els exàmens els poguéssim acabar dient, com Juli Cèsar veni, vidi, vici.

Classes de matí, si us plau!

Els horaris són un altre aspecte a tenir en compte a l’hora d’inscriure’s en un curs d’idiomes. Darrerament els cursos d’idiomes que he fet els he anat fent en els foradets que he tingut lliures. Que tenia lliure a les 14h, doncs a les 14h, que m’anava bé a les 20h, doncs a les 20h s’ha dit! Però la meva preferència és estudiar al matí. Sense cap mena de dubte. Ai, quins dies aquells en què anava a classe al matí! Bé, no és que ara no hi vagi, el problema és que ara em passo tot el dia en aquesta facultat! Un dels grans problemes amb què es troba la nostra societat és precisament el temps. I jo no me n’escapo. Això implica, clar està, que si vull estudiar idiomes ho he de fer en el poc temps lliure que em queda fora de les hores que faig a la universitat, és a dir, de 20.00h a 21.30h. He de reconèixer que no és la millor hora, però com ha he dit, és l’única franja horària que m’anava bé aquest any. I penso que no és la millor hora perquè portes acumulat el cansament de tot el dia i cada minut que passa costa més parar atenció i costa més posar-se a fer exercicis... A més, durant l’hivern, la fosca tampoc ajuda gaire. Jo sóc de les que pensa que la llum del sol et pot fer reviure unes horetes més i ho veig cada any quan arriba el mes de maig. És cert que no et treu el cansament, però sí que te’l fa més suportable. I quan has d’anar a classes a les vuit del vespre, l’ànim canvia molt si veus que encara és de dia. Ara bé, com deia abans, no hi ha res com tenir una classe de bon matí per aprofitar-la al màxim. Jo rendeixo molt més al matí, que m’acabo de llevar i estic fresqueta, sense preocupacions ni altres cabòries que em rondin pel cap.

Cursos intensius? Extensius? Doncs suposo que només puc parlar del que conec, és a dir, els cursos de 3 hores setmanals distribuïdes en dos dies diferents. Bé, això no és del tot cert. També he fet cursos de 4 hores setmanals en un sol dia, com quan feia les classes d’alemany dissabte al matí o les classes d’anglès divendres a la tarda. Fent classes d’anglès divendres per la tarda vaig estar-hi ben bé 3 o 4 anys. Tothom diu que és millor distribuir les classes durant més d’un dia a la setmana, però la veritat és que a mi no m’anava tan malament fer-ho en un sol dia: així em quedava més temps lliure durant la setmana i tenia més dies per poder fer els deures. Ara que si miro exclusivament el rendiment quant a l’aprenentatge de la llengua, potser sí que és veritat que com més classes tens a la setmana menys relació amb la llengua perds. Bé, i vist de manera ideal i altra cop, si el temps ho permetés, potser l’horari perfecte per l’aprenentatge d’una llengua seria fer-me un parell d’horetes cada matí durant els cinc dies de la setmana. Així evitaríem que se’ns oblidés el del dia anterior, tindríem un input constant en la llengua estrangera i no se’ns rovellaria tan de pressa. Però com ja deia això només és possible en el cas hipotètic que tinguem prou temps com per invertir cada dia un parell d’hores a aprendre una llengua. Potser només és qüestió de posar-se a buscar? O de deixar-ho per l’estiu, que ja el tenim a sobre...

Aules petites, grans, rodones, quadrades… ufffff

L’aula més ben acondicionada... bona pregunta!!! Doncs he de fer una mica de memòria perquè al llarg de la meva vida estudiantil puc considerar que he passat per un bon reguitzell d’aules de mides i formes diferents. Però ara que hi penso crec que les millors aules d’aprenentatge d’idiomes en les que he estat mai són les del Goethe Institut i les de l’Institut Britànic. Tenien gairebé tots els components que jo demano a una aula ideal: taules grans, hexagonals, amb llum natural, pissarra blanca, retroprojector de transparències, televisor, vídeo, aparell de DVD i reproductor de música. No podem negar que eren aules completes. Quina llàstima que aquests recursos només els tinguem en llocs on el preu que pagues per unes classes d’anglès o d’alemany és força alt. Ah, i gairebé me’n descuido.... en aquests dos centres també hi ha una biblioteca amb una zona de materials d’autoaprenentatge (una resources room, com en deien a la universitat on vaig estar a Anglaterra). Potser sembla que n’estigui fent una mica de propaganda, però les coses com siguin, les aules estan ben pensades: són còmodes per aprendre.
El fet que les taules siguin hexagonals dóna molt joc a l’hora de fer activitats en grups, ja que l’atenció dels alumnes no se centra en la pissarra, sinó en el grup d’estudiants asseguts en una mateixa taula. A més, aquestes taules de què us parlo no eren una de sola, és a dir, una taula hexagonal estava formada per dues meitats que juntes formen l’hexàgon, de manera que si en una classe hi ha molts alumnes, sempre es poden separar les taules i n’obtens el doble!

Ara bé, també he estat en aules on els materials, el mobiliari o la distribució de l’espai no eren tan òptims. El que no m’agrada gens, per exemple, són les taules de braç, com les que trobem a l’auditori de la nostra facultat o a tantes acadèmies d’idiomes. Penso que no són gens còmodes per escriure. Potser sí que són fàcils de moure d’una banda a una altra, però quan es tracta d’escampar papers són d’allò més incòmodes. Els papers et comencen a caure, comences a buscar un full i no el trobes, aleshores perd el llapis... un caos vaja! No parlem ja si et toca fer un examen en una taula d’aquest estil... pot ser realment angoixant! Ara que recordo, els pupitres que teníem a l’escola tampoc estaven tan malament. No costava gaire d’aixecar-los i els podíem agrupar en forma de quadrat per fer treballs en grup i treballar còmodament. A més, cada membre del grup tenia el seu espai: la seva taula, el seu calaix... L’únic problema era que l’aula no era prou gran per fer tants canvis de lloc i... nosaltres. Recordo que era tot un rebombori canviar les taules de lloc. Era tant el soroll i el xivarri que muntàvem que al final els mestres se’n van cansar i l’únic moviment que fèiem era el d’ajuntar dues taules (la teva amb la del company del costat). Ara que hi penso, veig que tampoc donàvem massa joc els alumnes a classe... santa paciència!

I parlant de companys... personalment penso que la relació entre els companys d’una classe d’idiomes és molt important perquè l’aprenentatge es desenvolupi de manera satisfactòria. És important que la relació sigui distesa i que hi hagi prou confiança per tal que en les activitats orals es perdi la tan temuda vergonya. Crec que la vergonya en parlar només es pot perdre si la relació amb els companys és bona. Si a la classe es respira bon ambient, l’èxit en l’aprenentatge d’idiomes està pràcticament assegurat. I dic “pràcticament” perquè està clar que l’alumne també hi ha de posar voluntat pròpia. Els companys poden afavorir l’aprenentatge, però si una cosa m’ha quedat clara al llarg d’aquests anys és que l’aprenentatge d’una llengua és com la construcció d’una casa. Es comença pels fonaments i poc a poquet es va arribant a la teulada, però en cap cas surt del no-res. Però què hi ha que no exigeixi un mínim esforç?

Pel que fa al nombre d’estudiants per classe, penso que l’ideal és que en un curs hi hagi entre 10 i 14 estudiants. Més és massa i menys, massa poc. Ja ho diuen que els extrems no són mai bons. Jo m’he trobat amb classes de tota mena, classes on érem tres alumnes i classes on érem més de quinze i no repetiria cap de les dues experiències. Recordo que un any que feia classes d’anglès al migdia només érem tres alumnes inscrits al curs i no em va agradar gens. En primer lloc perquè les activitats en parelles ja estan del tot descartades. En segon lloc, els debats són força pobres, ja que no hi ha gran diversitat d’opinions. A més, només que un dels estudiants es posi malalt ja gairebé tens una classe particular. És cert que el professor pot estar molt més al teu damunt, però no sé si m’acaba de fer el pes això tampoc... En fi, trobo que no és tan enriquidor. Això em passa per fer classes dimecres a les 14h! El cas oposat me’l vaig trobar en un curs d’alemany que vaig fer fa dos anys els dissabtes al matí. Érem 18 estudiants. Allò era un caos. Quan fèiem activitats de discutir en grup hi havia grups que acabaven molt ràpid, d’altres que s’entretenien més... La qüestió és que ningú acabava alhora. Per tant, o bé uns havien d’esperar els altres, o hi havia grups que havien de deixar l’activitat a mitges o el professor havia de partir la seva atenció en un munt de taules diferents. A més, una classe amb tants alumnes limita molt el nombre d’intervencions que pots fer per classe, amb la qual cosa el desenvolupament de les habilitats comunicatives orals es veu afectat. Era una classe massa caòtica, can xauxa.

A l’hora d’escollir un curs d’idiomes hi ha molts criteris a seguir, moltes característiques del curs per mirar abans de decidir-se per un o altre. Ens trobem en un mercat on a cada parada ofereixen un producte diferent, ara només és qüestió de saber triar bé segons els nostres necessitats. “Cursos intensius, extensius, de preparació d’examen, de matí, de tarda, amb última tecnologia, amb materials tradicionals, amb aules grans, petites...” Qui s’apunta a venir al mercat a comprar cursos d’idiomes?

I seguim amb les teories... aquest cop psicològiques

Posar-me a pensar en teories psicològiques no és gens fàcil! Bé, és el que té això de les teories... que has de trobar l’aplicació pràctica per entendre-les bé. Així que començaré per aquí. Com eren les meves classes de llengües? Quina relació tenia jo amb els meus companys i professors?

Un altre cop, trobo dos tipus diferents de classes d’aprenentatge de llengües. Així que seguint amb la dicotomia que he anat fent al llarg d’aquest blog, faig una distinció entre les classes de llengües de l’escola i les classes de llengües que he fet fora de l’àmbit escolar.

Pel que fa a les classes d’anglès, llatí, català i castellà a l’escola, diria que la teoria predominant era el conductisme. Qui no ha passat per les classes de llengua catalana sense aprendre’s algun poema de Maragall o per les de castellà sense aprendre algun vers de Bécquer? (Volverán las oscuras golondrinas/en tu balcón sus nidos a colgar...) Em penso que tots els que hem estat escolaritzats a Catalunya ens hem hagut d’aprendre alguna vegada un poema o un vers de Nadal i després recitar-lo en veu alta davant de tota la classe. Recordo que em posava molt nerviosa quan sentia el meu nom “Marta, a la pissarra!”. I ara, amb el pas dels anys penso, de què servia que ens aprenguéssim poemes? Que potser es pensava que ens encomanaríem de l’art del bon escriure dels poetes? Si era això, no vam assolir els objectius perquè ni ens vam convertir en poetes i poetesses, ni van aconseguir que adquiríssim un vocabulari culte i refinat. I què me’n dieu de les llistes de verbs irregulars? O de les declinacions del llatí... Aquí sí que no hi va haver escapatòria! Tots a memoritzar com a lloros, amb el perill que això comporta: vomitar tot el que saps a l’examen i oblidar-ho en menys de mitja hora.

El cognitivisme també ha estat present en moltes de les meves classes de llengües a l’escola. El dia que vam explicar a classe les teories psicològiques vam fer un exercici molt curiós que demostrava que no calia entendre un text per poder respondre bé les preguntes de comprensió lectora. Sembla paradoxal, oi, que en un exercici de comprensió lectora no calgui comprendre el text? Però està demostrat que és així. Recordo que a l’escola, quan érem petits i començàvem a aprendre anglès, de tant en tant ens feien algun exercici de comprensió lectora. Jo pensava, però com volen que intentem entendre un text si no sabem què volen dir la majoria de les paraules? o si tot el que sé ho sé per les cançons del tipus “Hello, hello, my name is Jennifer, hello, hello, my name is Paul [...]”? La qüestió és que després, sorprenentment, contestava les preguntes i ho feia bé. Ho feia per pura intuïció i seguint l’exemple que teníem com a model de resposta, però si se m’hagués preguntat de què anava el text no hagués sabut què dir.

Quant a les classes d’anglès i alemany fora de l’escola, crec que la teoria psicològica predominant ha estat sempre l’humanisme. En les classes extraescolars tot s’havia de fer per parelles, les discussions eren en grups, les intervencions a classe eren espontànies, etc. Sens dubte, en un curs de llengües en qualsevol escola d’idiomes es potencia molt més l’habilitat comunicativa oral. Sovint es proposen debats per discutir entre els membres d’una taula, o petits diàlegs per fer entre parelles... fins i tot els exercicis de gramàtica es feien en parelles! Es fomentava, per tant, el bon ambient a l’aula i la relació entre els companys de classe. Suposo que una de les coses que més m’ha agradat és la llibertat que tens a l’hora d’intervenir, és a dir, no cal que sigui el professor el que et digui que parlis o que callis, sinó que parles “quan vols”. Això et dóna peu a agafar més confiança en tu mateix i a atrevir-te a parlar, la gran por que patim molts estudiants quan aprenem una llengua. I tenim por a parlar per por a fer el ridícul. I tenim por a fer el ridícul, perquè això implica haver comès molts errors... Vaja, que és un peix que es mossega la cua. Però en les meves classes d’anglès i alemany extraescolars, la competivitat no era tan present com a l’escola, i a mida que vaig anar pujant de nivell i la gent amb qui anava a classe era també més gran, la competivitat perdia terreny. La gent no s’està per competicions com els nens, sinó que l’únic que vol és aprendre. En definitiva, que si et els professors et corregien no t’ho prenies com un fracàs personal. En fi, penso que aquesta és l’experiència més propera a l’humanisme que he tingut. Ara bé, he de matisar que en aquestes classes extraescolars també hi havia exercicis que s’aproximaven més al cognitivisme, tot i que eren les mínimes. Un exemple: aprendre’s les declinacions de l’alemany. Per molt humanistes que vulguin ser les classes, les declinacions s’han d’aprendre sí o sí.

Pel que fa al socioconstructivisme, no recordo haver tingut mai cap experiència amb aquesta teoria, però sens dubte la trobo molt interessant. Qui sap, potser aprenc italià amb un mètode amb rerefons socioconstructivista?

Això va de teories!

És interessant que siguem nosaltres mateixos, pacients de teories lingüístiques diverses en la nostra faceta d’estudiants de llengües, els que ara analitzem com ha estat la feina que s’ha fet a l’altra banda de l’àrea de joc. En quines teories s’han recolzat els nostres professors de llengües? Quina ens ha anat millor per aprendre una llengua? Hem seguit sempre la mateixa teoria lingüística? Potser són plantejaments que mai abans ens havíem fet, però arribats a aquest punt i tenint en compte que molts de nosaltres contemplem la possibilitat d’esdevenir professors de llengües, ja va sent hora que ens fem (i que ens responem) aquestes preguntes. Així que això mateix és el que intentaré fer jo.

Vist amb una mica de perspectiva, m’adono que al llarg de tot el meu recorregut pel camí que porta a l’aprenentatge de llengües, he estat “víctima” (si se’n pot dir així) de la gramàtica tradicional. Des de l’aprenentatge de les meves L1 (català i castellà) fins a l’anglès, passant pel llatí, a l’escola sempre s’han basat en la gramàtica tradicional. Un mètode rígid, avorrit pels alumnes i de dubtosa eficàcia en segons quines llengües. És a dir, si bé penso que la gramàtica tradicional és una bona teoria a seguir per ensenyar llengües com el llatí o el grec clàssic o fins i tot les L1, en què la competència oral dels alumnes ja està molt desenvolupada i el que els cal aprendre és la gramàtica, l’ortografia, etc. per aprendre a utilitzar bé la seva llengua en tots els registres possibles, no penso que sigui la millor teoria a seguir per ensenyar llengües estrangeres.

Amb això no vull dir que la gramàtica i el vocabulari no siguin eines importants a l’hora d’aprendre una llengua estrangera, però penso que en els primers estadis d’aprenentatge no són ni molt menys indispensables. Perdre la por a parlar i ser capaç de comunicar-nos en la llegua estrangera és l’objectiu final de moltes de les persones que ens aventurem a aprendre una nova llengua, i penso que és important fomentar la situació comunicativa des dels primers estadis de l’aprenentatge. És evident que la gramàtica és necessària, però trobo que es pot anar combinant amb exercicis de caire més estructuralista, de manera que s’introdueixin gairebé simultàniament les habilitats purament gramaticals (com per exemple conèixer l’ordre dels elements en una oració en la llengua estrangera, o l’estructura de la negació o la interrogació) i les habilitats comunicatives (tant orals com escrites, de manera que l’alumne sigui capaç de presentar-se, d’anar a comprar a una botiga o d’escriure una carta de reclamació). Com ja he comentat, a la meva escola sempre s’ha seguit la gramàtica tradicional. Però de què m’han servit ara les múltiples i interminables llistes de vocabulari que em van fer aprendre de memòria a les classes d’anglès? Ara mateix us puc ben assegurar que ja no me’n recordo ni de la meitat. Recordo que fèiem exàmens només de vocabulari. El que sí que puc dir que m’ha servit és aprendre’m la llista de verbs irregulars!

Pel que fa a les classes que he fet fora de l’escola, la cosa canvia una mica. Tant a les classes d’anglès com a les d’alemany, he notat que tenen més pes teories com l’estructuralisme, la gramàtica generativa o la lingüística. En les classes d’alemany, per exemple, he après la llengua per mitjà d’una combinació de dues teories: la gramàtica generativa i la lingüística textual. És en les classes d’alemany on l’error no s’ha tractat com un simple error, sinó com un pas més en l’aprenentatge de la llengua, i és que abans d’escriure una redacció declinant sempre bé, n’has d’haver escrit moltes cometent molts errors. I com diuen alguns mestres, dels errors també se n’aprèn (i molt!).

L’anglès l’he après seguint teories diverses. Segur que si fes un resum de cada classe d’anglès per la qual he passat, trobaria darrere dels llibres i darrere els exercicis que ens feien fer els professors una teoria diferent. Faig memòria i retrocedeixo a la meva primera classe d’anglès en una acadèmia... Recordo que el primer que vam aprendre va ser l’abecedari (sempre en forma de cançó, evidentment!) i seguidament vam aprendre a descriure’ns, a presentar-nos i a entendre l’anglès “de veritat” per mitjà dels dibuixos animats que feien al canal de televisió Cartoon Network. Recordo que l’important no era el que no enteníem (que probablement era la majoria), sinó el que sí que havíem entès. Sempre vèiem la tele els últims deu minuts de classe i ja ho crec que motivava haver entès algunes de les paraules que havia dit l’Scooby-Doo! Podríem encaixar tot això en una teoria com la lingüística textual?

No cal dir que sempre que fas un curs de preparació d’algun examen oficial (sigui de la llengua que sigui), les classes prenen un aire molt “estructuralista”. Com que has de practicar més que mai les cinc competències que entren a l’examen (comprensió oral, comprensió lectora, expressió escrita, expressió oral i gramàtica), et converteixes en un expert de fer exercicis d’omplir buits i transformar actives a passives i viceversa. I suposo que és aquí on es troba amagada la clau de l’èxit en els exàmens de llengües: en saber què et demanen i què volen que contestis, i això només s’aconsegueix practicant... Però d’això ja en parlarem més endavant!

El meu ventall lingüístic

Doncs bé, ara que ja he explicat la meva història lingüística, us deixo una mostra gràfica de la meva situació lingüística actual. Com veieu es tracta del meu ventall lingüístic, un tema que vam tocar ja a primers de trimestre, però que aprofito de penjar-lo ara al meu blog, recullint també d'aquesta manera la proposta que ja fa temps va fer el Guillaume al moodle de l'assignatura.

I què més?

I ja per finalitzar amb el tema del meu aprenentatge de llengües estrangeres faré un breu apunt sobre les meves incursions en dues llengües molt conegudes per molts de nosaltres: el francès i el llatí. Ambdues llengües les vaig començar a estudiar durant el batxillerat i, malauradament, el meu contacte amb elles també es va acabar en aquesta època.

Vaig començar a estudiar la llengua d’Astèrix i Tintin a primer de batxillerat perquè la meva escola l’oferia com a optativa i em va semblar una bona oportunitat per començar a introduir-me en la llengua francesa. A més, així ja no havia de pensar més en les optatives, ja que apuntar-se a francès implicava fer-ne durant els dos anys de batxillerat. A les classes érem poca gent, potser érem 10 persones, de manera que es podia aprofitar força. Ara bé hi havia dos petits inconvenients: d’una banda la poca càrrega lectiva (només una hora a la setmana) i d’altra banda la diferència de nivells dels alumnes (hi havia gent, com era el meu cas, que no havíem estudiat mai el francès i gent que ja feia anys que n’estudiava). En resum: tot i que les condicions eren idònies per aprendre molt, vaig aprendre el just o més aviat poc. Com que el desnivell de coneixements de la llengua era força diferent vam dedicar gairebé tot el curs a aprendre llistes interminables de vocabulari: que si ara les fuites, que si ara els oficis, els sentiments, etc. De tant en tant fèiem una mica de gramàtica, per poder posar en joc les llistes de vocabulari i de verbs que havíem après, però poca cosa més. No parlem ja de les habilitats comunicatives... He de dir que vam fer més exercicis orals que escrits, per això que el francès s’assembla força al català i al castellà i podíem improvisar força, però si ara hagués d’escriure en francès em costaria una barbaritat! En conclusió, vaig acabar avorrint una mica el francès, però això no em va fer perdre les ganes de tornar-m’hi a posar uns anys més tard. I la segona oportunitat se’m va donar a Anglaterra, mentre feia l’estada de segon de Traducció a Southampton. Allà vaig notar que les classes de llengües podien ser molt diferents segons el país on es fessin. De fet, em vaig adonar que les classes a Anglaterra estaven molt més enfocades a desenvolupar habilitats comunicatives que no pas de gramàtica, com estem acostumats aquí. Això no vol dir que la gramàtica no sigui necessària, perquè aquelles classes em van fer veure que la gramàtica és molt important a l’hora d’aprendre una llengua. Vaja, que com ja s’ha dit sovint, els extrems no són bons. En fi, la qüestió és que en el cas del francès, aquelles classes em van anar bé, ja que em fan fer tornar la motivació i vaig recuperar les ganes d’aprendre’n. Recordo que cada setmana havíem d’entregar una tasca per escrit i a la classe de seminari solíem fer debats entre tota la classe. Només esperava seguir estudiant la llengua en arribar a Barcelona. Però un cop vaig tornar a la rutina i la quotidianitat que em suposa ser a Barcelona, em va faltar el temps, com ja dec haver comentat en alguna entrada anterior, el meu gran enemic. Així que com tampoc volia deixar l’alemany ni l’anglès de banda, vaig haver de deixar el meu francès força arraconat. De totes maneres, estic segura que un dia o altre n’aprendré.

Per molts la reina de les llengües, per d’altres aquella llengua morta que ja no val la pena aprendre, el que és del tot cert és que el llatí és la mare de moltes de les llengües que parlem avui dia. La meva història amb aquesta llengua no té res de particular, suposo que deu ser semblant a la de molts dels que ens trobem a la classe. El vaig estudiar perquè formava part de les assignatures de l’itinerari d’Humanitats, que és el batxillerat que vaig fer jo. Ara bé, he de dir que des del primer moment em va encantar i només esperava poder recordar-me d’alguna cosa més en acabar que del típic rosa-rosae-rosa. I la veritat és que en certa manera ho he aconseguit, ja que encara puc recitar de memòria la 1a, la 2a i la 3a declinació. La manera com el vaig aprendre va ser molt tradicional: vaig aprendre de memòria les declinacions de noms i adjectius, els verbs, els determinants i després... ens vam tirar de cap a la piscina amb la traducció de grans autors clàssics com Ciceró, Virgili, Homer, etc. Sempre s’ha dit que un bon mestre hi pot fer molt perquè t’agradi una assignatura o simplement l’odiïs i l’avorreixis per sempre més. En el cas del llatí, el mestre era immillorable. Era un senyor gran que si d’una cosa sabia era de llatí, grec i cultura grecollatina. Sempre dèiem que ben bé semblava que l’haguessin arrancat de les pàgines del còmic d’Astèrix i Obèlix i l’haguessin transportat a la nostra era. De fet, entre nosaltres li dèiem ‘el grecollatí’. Dubto que mai arribi a conèixer algú que sigui capaç d’escriure poesia en llatí fent servir la mètrica llatina o que arribi a explicar la història de l’imperi romà des del seu inici fins a les seves acaballes com si fos un conte o que sàpiga explicar la mitologia grecollatina com ho feia ell. Suposo que aquests condiments fan un bon mestre. Va fer que m’agradés el llatí i va fer que tota una classe no caigués en el parany de pensar que estudiar llatí a hores d’ara era inútil. Perquè estudiar llatí és estudiar la història de les nostres llengües, i de ben segur que no m’importaria gens tornar-m’hi a posar i poder ser capaç de traduir un altre cop a grans autors clàssics. Així que m’afegeixo a la idea de la Maria i el Luis d’apuntar-nos a un curs de llatí.

Em sembla que en aquesta entrada tampoc he aconseguit ser breu... A veure si en la propera ho aconsegueixo! Qui hagi aconseguit arribar a llegir fins aquí demostra tenir molta paciència...

Was du heute kannst besorgen...

... das verschiebe nicht auf morgen. I així podria resumir el meu aprenentatge de l’alemany, perquè si bé l’aprenentatge de qualsevol llengua requereix constància i molta pràctica, amb l’alemany encara ho he vist més clar. L’aprenentatge de l’alemany el vaig començar de més gran que l’anglès, quan tenia 13 anys. I és que amb aquesta edat ja m’havia entrat el “cuquet” per aprendre llengües. I molts us preguntareu... i per què l’alemany? Doncs per diversos motius. En primer lloc, perquè m’agrada el país. I potser pensareu que és una ximpleria, però abans d’aprendre una llengua el que em motiva i em condueix a decidir-me per aprendre’n una i no una altra és la cultura del país d’on és llengua oficial. En aquell moment estava entre aprendre italià i alemany, però aleshores va aparèixer el segon motiu de pes que em va portar al Goethe Institut en lloc de a l’Instituto Italiano di Cultura. Vaig consultar el programa d’estudis i vaig veure que d’italià només hi havia quatre cursos, mentre que d’alemany n’hi havia nou. Això era sospitós... jo ja m’imaginava que l’alemany havia de ser més difícil que l’italià, però tant? Una de dues, o l’italià era excessivament fàcil o a l’Institut alemany s’ho prenien amb molta calma. Fos com fos, com abans comencés millor. A més sempre he sentit a dir que com més jove ets més fàcil t’és assimilar una nova llengua. Però això no va ser tot. Finalment hi va haver un tercer element que em va fer decantar per l’alemany per comptes de per l’italià: la proximitat del Goethe a la meva escola. Sortia de l’escola a les 17:00 h i a les 17:15 ja podia ser al Goethe (i això si m’entretenia pel camí xerrant o, per variar, era l’última de sortir de classe... els que em coneixen ja saben que em sol passar això d’entretenir-me xerrant). He de confessar que en aquell moment encara no havia estat mai a Itàlia o a Alemanya, però ara que he estat a tots dos llocs reconec que les meves intuïcions sobre els països no eren errònies i segueixo tenint ganes d’aprendre italià.

Doncs bé, així vaig començar a aprendre alemany. I com no podia ser d’altra manera ha estat un aprenentatge que he fet enterament a Barcelona, com l’anglès. Ara bé, contràriament a l’anglès, el meu aprenentatge de l’alemany ha estat continuat. Només us diré que des que vaig començar no he deixat d’anar a classes d’alemany ni un sol any, així que si feu comptes veureu que em trobo en el novè any. En principi hauria de ser l’últim any... i de fet em trobo en l’últim curs, però vol dir això que sàpiga alemany? Doncs no! I aquí és on em pregunto, és correcte o “saludable” aprendre una llengua en la seva totalitat en un entorn on aquesta llengua que s’estudia és totalment aliena, on no hi ha pràcticament cap oportunitat d’activar-la a banda de les classes particulars? Tothom diu que l’alemany és molt difícil, però per mi ha representat sempre una vàlvula d’escapament per evadir-me de l’escola, quan hi anava, i més tard una via per aprendre més coses de la meva llengua C. Però com deia, penso que hi ha llengües molt més difícils que l’alemany, com l’àrab, el rus o el xinès. He de dir, tanmateix, que arran de la meva experiència amb l’alemany m’he plantejat l’aprenentatge de futures llengües d’una manera totalment diferent. Penso que fent una estada al país on es parla la llengua, la llengua s’assimila molt millor i amb menys temps que si l’aprens en un país on ni tan sols és llengua ambiental. I això ho dic perquè ho he viscut de prop. He conegut gent que amb un any d’estar-se a Alemanya ha après el mateix alemany que jo amb tres o quatre anys d’acadèmia i no només això, sinó que han estat capaços de desenvolupar unes habilitats comunicatives extraordinàries, cosa que jo encara no he he aconseguit. Definitivament, per aprendre bé una llengua cal marxar. Però aleshores, si vull aprendre’n tres o quatre més què he de fer? De rodamón durant quatre o cinc anys? Suposo que aleshores m’ho hauria de repensar...

Pel que fa a la “titolitis” que vaig patir amb l’anglès... l’alemany no en va quedar exempt i l’any passat vaig decidir treure’m el nivell de Mittelstuffe i al febrer vaig fer l’examen. Ara que penso en els títols m’adono que l’any passat va ser l’any per excel·lència dels títols, ja que a part de treure’m aquest, el mes de juny vaig fer els dos certificats d’aptitud de l’EOI (el d’anglès i el d’alemany). I és que això dels títols és un vici, però és que la societat en què vivim ens demana contínuament títols per tot. I tots sabem, que a la llarga, només serviran per decorar el nostre CV. Potser ens podríem buscar una manera més barata de decorar-lo, no? Aquest any descansaré, serà que m’estic “curant” una mica? I si provés de fer...

La foto: el meu primer llibre d’alemany (Sowieso. Deutsch als Fremdsprache für Jugendliche)

Head & shoulders, knees & toes... o l’ensenyament de l’anglès

L’anglès és, sens dubte, la llengua de la nostra era, la “llengua de cultura” o “llengua franca” per excel·lència. Això implica que, tard o d’hora, tots els que no som anglòfons acabem tenint contacte amb aquesta llengua. A alguns els agrada més i segueixen el seu estudi i d’altres... desisteixen. Les primeres paraules en anglès les vaig sentir quan feia tercer de primària a l’escola. De cop i volta va aparèixer una nova assignatura en el nostre pla d’estudis, però contràriament al que molts de nosaltres pensàvem, es va presentar d’una manera força divertida, així que no va requerir un gran esforç ni va suposar una gran dificultat. De fet, ho recordo tot com un joc. Suposo que em deuria agradar, i més tenint en compte que fins llavors les meves assignatures preferides havien estat català, castellà... i com no podia ser d’altra manera, plàstica! La veritat és que deuria ser molt divertit, però el que és aprendre, em sembla que només vam aprendre a cantar quatre cançons, entre elles la de l’abecedari.

L’any següent vaig demanar als meus pares que m’apuntessin a una acadèmia d’anglès. Senyal que em va agradar, no? A més, tenia amigues que ja hi estaven apuntades des de feia un parell d’anys i ja se sap... quan s’és petit “el que vol la reina vol el rei”. A partir d’aquí el meu interès per l’anglès va anar pujant i baixant com els trens d’una muntanya russa. Vaig passar per tres acadèmies diferents, per èpoques de sequera absoluta i, finalment vaig decidir prendre-m’ho seriosament. Suposo que va començar-me a agradar allò de ser capaç de dir alguna cosa més que “my name is Marta” en anglès. La qüestió és que després d’un temps d’alts i baixos vaig començar a estudiar anglès de debò. Va ser així com vaig anar a parar a unes classes que feien a l’Institut Britànic al migdia (de 14:30 a 17:30 h). Havia de recuperar el temps... I amb la millora del meu anglès van aparèixer els exàmens de Cambridge. Era tot un repte per mi arribar al nivell de First Certificate, així que com que la professora em va recomanar que m’hi presentés, m’hi vaig inscriure. A més, era el primer examen d’una entitat oficial i independent de l’escola que feia. Vaja, que em feia il·lusió. Després de passar un estiu impacient per saber la nota, al setembre vaig saber que havia aprovat. I va ser en aquest punt que vaig veure que m’havia “enganxat”, vaja que m'havia agafat la febre de la “titolitis”. Vaig començar a fer comptes i vaig seguir fent cursos d’anglès fins a treure’m l’Advanced quan feia primer de carrera i finalment... el tant esperat Proficiency a segon de carrera. Ara bé, he de dir que una de les millors acadèmies, si no la millor, per les que he passat ha estat l’estada a Anglaterra que vam fer el primer trimestre del segon curs de Traducció. Només van ser tres mesos però van donar molt de si. Viure la llengua en viu i en directe fa que el procés d’aprenentatge progressi de manera molt més ràpida i, a més, per què no dir-ho, és tota una injecció d’autoestima veure que ets capaç de comunicar-te amb gent nadiua: que t’entenen i els entens... bé, això no vol dir que a vegades em tingués alguns petits problemes, però en general va anar prou bé. I més tenint en compte que era el primer cop que trepitjava un país de parla anglesa! Ara bé, és increïble com s’obliden les llengües de ràpid. Per un moment vaig pensar que podia deixar l’anglès i centrar-me més en la segona llengua estrangera que estic aprenent, l’alemany, sense que això impliqués una pèrdua important de coneixements de la llengua anglesa. Però si n’anava d’equivocada! És cert que darrerament m’he centrat més en l’alemany, i sóc conscient que com que no poso en marxa gaire sovint el xip anglès, se m’està rovellant. Això demostra que els títols, malauradament, tenen data de caducitat. Un títol no et dóna la seguretat de domianr una llengua per més anys qeu passin, partint de la base que una llengua mai s'arriba a dominar del tot. A qui no li agradaria que existís el títol de llengua que pel simple fet d'aprovar-lo garantís nivell de per vida? Em penso que tots firmaríem sense pensar-ho dues vegades. Però ara per ara, com dic jo, els títols caduquen i si no hi poses remei les llengües es van esborrant, poquet a poquet, de la memòria. A veure si hi poso remei perquè és una llàstima. Però és que resulta tan difícil mantenir dues llengües estrangeres quan no tens oportunitat de parlar-les o d’anar-te’n al país (si no és als estius, és clar!)... I és que les llengües, com els amics, també s’han de cuidar i regar cada dia!

De mica en mica s’omple la pica

Barcelona, la meva habitació, després d’haver-me llegit una bona pila de blogs...

Vaig néixer aquí, a Barcelona, a la mateixa ciutat des d’on ara escric aquestes quatre ratlles. I aquí mateix és on he anat construint, de mica en mica, tots els meus coneixements lingüístics. Pel que fa a les llengües que he parlat a casa... doncs una mica de tot, un poti-poti de català i castellà. I això no ha estat per casualitat o perquè els meus pares ho decidissin, simplement es va donar així, com ha passat en moltes altres famílies barcelonines. La meva mare és d’un poble de la Conca de Barberà, a la província de Tarragona i el meu pare és de la gran capital... Madrid. Sí, ja sé que a simple vista la combinació pot semblar una mica estranya, però al final resulta molt enriquidora i divertida. El que no m’agradava tant és que em titllessin de “xarnega”... és una paraula que mai m’ha agradat. Però això ja són figues d’un altre paner... Com us podeu imaginar és evident amb qui parlava català i amb qui castellà. Les primeres paraules... és difícil d’esbrinar si van ser en català o castellà... però ara que hi penso i recorrent una mica a informació bibliogràfica (els meus pares, evidentment), les meves primeres paraules van ser les mateixes que les de la majoria de nens: papa i mama, amb la qual cosa es pot dir que no hi ha definició de llengua. Ara bé, la veritat és que en el meu cas la presència del català a casa ha estat major que la del castellà. Si bé és cert que la proporció de família amb què parlo castellà és la mateixa que amb la què parlo català, s’ha de dir que la distància hi juga un paper important. Diguem-ne que el meu castellà es trobava en una situació minoritària. El parlava cada dia a casa, això sí, exclusivament amb el meu pare i no era fins que anava a Madrid a veure la “família madrilenya” (ja que tota la família per part del meu pare es troba a Madrid), que feia una immersió lingüística i refrescava el meu castellà. Una immersió que es repetia cada tres mesos aproximadament. Resultava graciós, sobretot pels meus avis i cosins, les catalanades que arribava a fer parlant en castellà! Suposo que els primers anys és normal, ja que estàs assimilant dues llengües alhora, però a mesura que creixes els límits entre una llengua i l’altra s’haurien d’anar definint cada vegada més... i el fet és que en menor mesura, però encara faig catalanades parlant en castellà. La més freqüent: posar l’article davant de noms propis. Ja m’ho intento controlar, no us penseu, però costa. I sé que en castellà sona pèssim això de posar l’article, fins al punt que una tieta em va arribar a preguntar si de debò era correcte posar l’article davant de noms personals en català.

Però com ja avançava, aquest era pràcticament el meu únic contacte amb el castellà. A casa hi hagut sempre una clara dominança del català per damunt del castellà, ja que tant jo com el meu germà només hem fet servir el castellà per comunicar-nos amb el nostre pare, però en canvi entre nosaltres parlem català. I en les converses que hi som presents els quatre... doncs també es parla català, encara que el meu pare contesti en una mescla de castellà i català. A més, és el català la llengua amb què em comunico amb la meva padrina (no m’estic referint a la meva padrina de bateig, sinó a la meva àvia), amb qui he passat tantes hores, i la resta de família que tinc aquí. Ara bé, com tots sabem, la família –tot i que és una part molt important– no ho és tot. I aquí és on ve la part que els correspon als amics. El català ha estat també la llengua amb què he jugat, amb què m’he enfadat, amb què he passat bones estones..., en definitiva, la llengua que he utilitzat a l’escola i amb la majoria, que no tots, dels meus amics.

Ara bé, sembla estrany, almenys mirat amb una mica de distància, que en un ambient tan “català”, per dir-ho d’alguna manera, aprengués a llegir en castellà. Com també resulta una mica estrany, si més no curiós, que fos al parvulari que m’ensenyessin a llegir. I dic que és estrany perquè tinc cosines petites i veig que fins que no han començat la primària no han après a llegir. Encara recordo el títol del llibre que fèiem servir per aprendre a llegir: “Palabras”. I és que, de fet, les lliçons de lectura es dividien en sons, és a dir, començaves a llegir les vocals combinades amb un so consonàntic (per exemple, “buuuuu” i a la pàgina hi sortia el dibuix d’un fantasma) i poc a poc vam anar avançant fins a acabar llegint frases senceres (on no hi podia faltar, com no, la mítica “mi mamá me mima”). Un cop ja es considerava que tots érem capaços de llegir van venir els concursos. Encara recordo l’emoció barrejada amb nervis que tenia quan em tocava llegir. El concurs consistia en què la mestra apuntava una paraula a la pissarra, triava a dos nens i qui llegia la paraula més de pressa s’emportava el premi: un “minilápiz”, que no deixava de ser un llapis de color que de tant fer servir s’havia gastat i s’havia quedat petit. Sé que ara no té cap valor, però per nosaltres, nens de 5 i 6 anys, era tot un triomf. La paraula amb la que vaig guanyar el meu primer minilápiz... “mariposa”!!! Ara sembla tonto, però realment ens motivava molt aquest petit concurs. També recordo que, a estones, durant el pati, els que havíem après de llegir més ràpid podíem ensenyar els nostres companys. També era una activitat que estimulava les nostres ganes per aprendre a llegir. A més, aquesta mena de càrrega de responsabilitat feia que nosaltres mateixos ens apliquéssim més. Era divertit, i els companys acostumaven a entendre millor les nostres explicacions que les de la mestra, potser perquè ens trobàvem en el mateix nivell i havíem passat per les mateixes dificultats. Com ara, per què no sona la lletra “h”? Nosaltres li dèiem “la mudita”, així que quan te la trobaves simplement l’havies d’obviar. No ho havia pensat mai, però realment aquest model d’aprenentatge tan cooperatiu era força avançat si tenim en compte que estem parlant de principis dels anys 90... De fet, va ser arribar a la primària i canviar de xip totalment. A les aules va començar a imperar la llei de la individualitat i el “prohibit parlar amb el del costat”. I què passava quan la mestra marxava de classe? Doncs que deixava un encarregat d’apuntar a la pissarra tots els nens que es portessin malament, que es traduïa bàsicament en “apunta a tothom que parli o pregunti alguna cosa a algú”. Com veieu no hi havia escapatòria, tot i que, val a dir que en aquelles estones d’absència de mestra no érem del tot uns bons nens i l’apuntador/a feia força la vista grossa, de manera que quan tornava la mestra curiosament ningú havia estat parlant amb ningú i a la pissarra no hi havia escrit cap nom... Quins dies aquells... i com han canviat les coses (per sort)!

En fi, em penso que deixaré l’ensenyament de llengües estrangeres per un altre dia perquè per avui ja us he atabalat prou.

Mai és tard...

Bé, almenys això diu el refrany “mai és tard si la dita és bona”... Ara només falta que l’entrada sigui prou interessant com per què no us avorriu de llegir a la segona línia. Doncs bé, ara faré una mica de remembering i retrocediré en el temps unes quantes setmanes. Us recordeu de la primera setmana d’aquest tercer trimestre? Suposo que a molts de vosaltres us deu quedar molt lluny, i us deu estranyar que jo faci memòria justament ara. Sí, ja ho sé que ens trobem a la recta final... però he d’admetre que se m’ha quedat una mica penjat això del blog. Però no hi ha mal que per bé no vingui i he pensat que tampoc seria tan mala idea recollir en una mateixa entrada les meves expectatives sobre l’assignatura de fa unes setmanes amb les reflexions que he pogut anar fent a mida que ha anat avançant el trimestre.

Com a estudiant de Lingüística aquesta assignatura forma part del meu pla d’estudis, és a dir, és una assignatura troncal. Ara bé, això no vol dir que no m’interessi. Més aviat tot el contrari. Crec que aquesta assignatura m’hagués cridat l’atenció de totes maneres, fins i tot abans de saber que formava part del pla d’estudis de Lingüística i possiblement hagués optat per fer-la com a assignatura de lliure elecció. I més si tenim en compte que sempre m’havia pensat que m’acabaria dedicant a la docència. Ja sé que és força típic i tòpic el que us diré ara, però quan era petita i em preguntaven “i tu Marta, què vols ser de gran?” –a qui no li han fet mai aquesta pregunta? La veritat és que no s’acaba d’entendre que amb tres anys et preguntin a què vols dedicar-te quan siguis gran si encara et queden ben bé quinze anys de vida com a estudiant, i abans que arribi l’hora de decidir-te canviaràs vint vegades de professió...– En fi, la qüestió és que jo sempre deia que volia ser mestra i, curiosament, vaig seguir donant la mateixa resposta durant molts anys. I heus aquí la paradoxa. Quan ja semblava que el meu destí era ser mestra, en arribar a batxillerat i arran d’una conversa amb la meva mestra d’anglès vaig decidir canviar de professió. Sí, tots els dubtes que m’havien d’haver sorgit de petita em van venir al cap a l’últim moment, quan ja era hora de prendre la decisió final. I analitzant i pensant i donant-hi mil voltes vaig poder veure on es trobava l’origen del meu dilema. Si bé sempre m’havia fascinat això de poder ensenyar a nens (perquè si una cosa tenia clara és que volia ensenyar a nens; a hores d’ara ja no sé si ho tinc tan clar...), se’m presentava ara un altre camí molt temptador, el d’estudiar Traducció i poder fer alguna cosa més amb els meus coneixements d’anglès i alemany. Aquesta era una passió, la d’aprendre llengües, que estava descobrint a poc a poc i que, certament, cada cop m’atrapava més. Per acabar de decidir-me i no prendre la decisió a la babalà vaig decidir fer el meu treball de recerca sobre la traducció i l’estudi d’una novel·la que fa uns anys es va convertir en best seller: Els buscadors de petxines, de la Rosamunde Pilcher. Fent el treball em vaig adonar que acabaria inscrivint-me a Traducció i vaig començar el pelegrinatge cap a aquesta facultat com tots els que ens trobem ara cursant Traducció: fent les proves d’accés. En fi, tot aquest rotllo que us acabo d’explicar era per justificar, en certa manera, el meu interès per l’assignatura, ja que com podeu veure, en aquesta assignatura conflueixen dos dels meus interessos principals. Malgrat tot, he d’admetre que no tinc massa experiència (per no dir gens) com a docent. De fet, més enllà de les típiques classes de reforç de llengua que he fet a alumnes de primària i ESO no tinc res més a afegir al meu CV pel que fa a aquest tema.

I ara ja ens situem a la primera classe d’Ensenyament de Llengües. La primera classe em va sorprendre positivament pel seu dinamisme i l’ambient de debat i conversa que generava. El primer que se’ns va preguntar era la nostra experiència com a aprenents de llengües. Va bé de tant en tant fer una mica de memòria... I va especialment bé a l’hora d’haver d’explicar alguna cosa a algú altre (la majoria de nosaltres hem començat donant classes imitant la manera d’ensenyar d’alguns dels professors que hem tingut, si més no jo sí que ho fet així) i autoavaluar-se com a professor. Per tant, el que jo m’esperava d’aquesta assignatura era, a grans trets, una pauta, un guió que m’ajudés a plantejar una classe de llengües. Si filem més prim, i tenint en compte l’heterogeneïtat dels alumnes de classe (molts d’ells professors amb experiència) em semblava que podria ser una bona idea que ells compartissin amb nosaltres les seves experiències com a docents i comentessin quins són els mètodes que han anat seguint, quines eines els han resultat més útils, etc. Un altre dels aspectes que jo pensava que eren importants i que esperava que en parléssim en una classe d’ensenyament de llengües és el referent a les edats dels alumnes. És evident que no es pot ensenyar de la mateixa manera a un nen de sis anys que a un adult, tot i que el seu coneixement de la llengua que s’ensenyi sigui el mateix, però com s’ha d’ensenyar a uns i altres per tal que treguin el màxim profit de les classes? Aquestes eren algunes de les qüestions que em rondaven pel cap fa unes setmanes.

A hores d’ara, veig que moltes de les preguntes que em plantejava a principis de trimestre s’han anat solucionant i que la informació s’ha impartit de manera força organitzada (cosa que s’agraeix!), tractant un aspecte diferent del camp de l’ensenyament de llengües cada setmana. El que més m’agrada del curs és com es duen a terme les classes de seminari. La veritat és que no me les esperava tan interactives, però m’ha agradat poder compartir les nostres experiències amb els companys, trobo que ens enriqueix a tots. No hem d’oblidar que el curs només dura tres mesos, però ha quedat comprovat que sempre es pot fer de més i de menys, només depèn de nosaltres. Personalment, penso que si aconseguim tots els objectius que es marquen en el pla docent de l’assignatura aconseguirem tenir una visió general, però alhora prou detallada, per saber en què consisteix l’ensenyament de llengües i poder-nos plantejar si ens agradaria dedicar-nos a l’ensenyament, encara que només fos transversalment, combinant-ho amb una altra activitat professional. Jo no ho descarto...

Màgia

Ja hi som! Només ha calgut prémer alguns botonets i com un conill que surt del barret del mag, el meu blog ha aparegut del no res! No em direu que això no és màgia en el seu estat ben pur! Ara que jo no em considero precisament dúctil ni amb el ratolí ni amb la vareta màgica... Per fi enceto el meu blog. No cal negar que m’ha costat posar-m’hi, però després d’haver llegit els blogs de tots els meus companys m’han vingut unes ganes boges de començar a explicar les meves batalletes lingüístiques. Ara bé, intentaré no allargar-me massa perquè tampoc voldria que us quedéssiu adormits davant la pantalla de l’ordinador just quan comença el millor truc... I sóc conscient que de rotllo, en tinc per estona!

El títol del blog, per qui no s’hagi endinsat encara en el món alemany, expressa en una sola paraula el que molts de nosaltres sentim envers les llengües: sí senyors, una addicció! Perquè a hores d’ara... qui pot negar que això d’aprendre, ensenyar, parlar i tot el que es pugui relacionar amb les llengües no el comença a “enganxar” una mica... o un bon tros? La cita, com podeu veure, és de Goethe i des que la vaig descobrir la tinc penjada al suro de la meva habitació. De fet, penso que, en certa manera, sintetitza força bé el sentit de les carreres que alguns de nosaltres estudiem: Traducció i Lingüística. “Qui no coneix cap llengua estrangera no sap res de la seva pròpia”. Això seria una traducció força literal i potser una mica macarrònica del que Goethe diu de manera molt més elegant. En fi, la qüestió és que té tota la raó del món: per conèixer bé la nostra llengua, per entendre-la i estimar-la, primer cal conèixer-ne d’altres diferents de la nostra.